Unes 11.000 persones van assistir divendres al festival Cruïlla BCN, un certamen eclèctic i amb un cartell prou equilibrat com per atreure públics molt diversos. El cantautor hawaià Jack Johnson va ser el reclam més important, mentre que Iron & Wine van donar un toc de distinció a una programació que s'ha obert al públic de la música independent.
Bona part del cartell estava dedicat al nou pop català i altres grups de proximitat (Antònia Font, Delafé y las Flores Azules, La Iaia, Pau Vallvé, Maika Makovski i Very Pomelo), centrats sobretot a l'escenari Cases de la Música. Un quart escenari afegit en el darrer moment, l'envelat de l'Institut Ramon Llull, acollia les propostes d'arrel més tradicional (Miquel Gil, Neila Benbey i Duquende), mentre que el reggae , el dub i altres sonoritats mestisses tradicionalment associades al festival es repartien pels altres escenaris amb concerts com ara els de Lee Scratch Perry i Max Romeo, els neo zelandesos Fat Freddy's Drop i l'homenatge a Miriam Makeba.
El recinte del Fòrum va obrir les portes cap a les sis de la tarda, quan la cantautora danesa Agnes Obel tenia la difícil tasca d'encetar la tanda de concerts. Poc després, un Miquel Gil en format acústic també havia d'acontentar-se amb el degoteig d'assistents que s'atansaven a l'envelat, equipat amb bancs i coixins. La mala sort el va fer coincidir amb Iron & Wine i, tot i que la vintena d'espectadors inicial va acabar sent una seixantena, la seva veu, una de les més originals de la mediterrània, mereixia una ubicació més bona.
Amb el sol encara picant al clatell dels espectadors que es concentraven a l'escenari principal, Iron & Wine defensaven, en formació de nonet, el seu darrer disc, Kiss each other clean (2011). Les noves cançons de Sam Beam, amb una profusió d'arranjaments que contrasta amb l'aparent senzillesa dels seus treballs anteriors, van adquirir una força inesperada damunt l'escenari. Allò que en disc sona a embolcall (coristes, diversos instruments de vent, teclats, percussió...) en directe va mutar gratament en descàrregues d'energia puntuals que demanaven a crits que la nit caigués sobre l'escenari.
Els catalans La Iaia van demostrar que no es parla d'ells perquè sí. Ernest Crusats va liderar un conjunt sòlid que va demostrar que amb els elements mínims (contrabaix, bateria, guitarra, veu i, puntualment, flauta travessera) es pot fer un pop senzill i convincent. Els britànics, de molt menys en fan un hype . Mentrestant, tenia lloc el Celebrate Mama Africa, un tribut a la mítica cantant sud-africana Miriam Makeba liderat pel trompetista Hugh Masekela i amb tres de les millors veus sud-africanes de l'actualitat: Lira, Vusi Mahlasela i Thandiswa. El repertori de Makeba va sonar menys cru que en la versió original, però el públic va gaudir de valent amb el cèlebre Pata Pata .
De nit, els mallorquins Antònia Font van disposar d'un horari privilegiat (només competien amb l'interessant projecte de la cantant algeriana Neila Benbey). El concert no va centrar-se en el seu darrer disc, Lamparetes (2011), del qual van interpretar Calgary 88 , sinó que van repescar temes d'altres discos, amb un so més fosc del que és habitual sobretot per la distorsió de la guitarra de Joan Miquel Oliver. El xou, que va anar en ascens, va tenir els seus moments àlgids en temes com Alegria , Mecanismes , Wa Yeah ! i un sorprenentment ferotge Astronauta rimador .
Mentre a l'escenari Cases de la música Pau Vallvé presentava el guitarrista Nico Roig com a nova incorporació al seu grup (en què també milita Maria Coma), els neozelandesos Fat Freddy's Drop atreien els que tenien ganes de festa amb una proposta esbojarrada de dub i soul . Poc després va aparèixer Jack Johnson, l'estrella de la nit, que va seduir el públic amb unes cançons senzilles i agradables que passen com l'aigua. L'anècdota de la nit van posar-la el doctor Eduard Estivill i Montse Domènech, amics de Jack Johnson que van pujar a cantar la cançó Home amb la tornada tra duïda al català.
Més aspre va ser el contundent concert de Maika Makovski, que va convèncer amb una proposta que també va proporcionar moments de bellesa quan va quedar sola amb la guitarra. Al mateix temps, Delafé y las Flores Azules feien suar els assistents amb un xou explosiu que va tenir clímaxs molt sonats, com amb Espíritu santo . Encara quedava estona per ballar: el particular duel entre dos grans del dub i el reggae Lee Scratch Perry i Max Romeo va iniciar una recta final amb lloc per al pop inclassificable dels Very Pomelo, la negror dels britànics The Heavy i el beatbox de Beardyman.
