Burquini: tolerància o prohibició?
Qui està a favor del veto apel·la als valors occidentals i els contraris reivindiquen els drets de la dona
BarcelonaNascuda a Catalunya, però de família marroquina islàmica practicant, Ahlam Ramdi (28 anys) ha optat per no portar vel. Qui sí que ho fa és la seva mare, que ja de gran va decidir començar a posar-se el hijab perquè se li va despertar un interès creixent per la religió. Tot i que els prejudicis puguin fer pensar tot el contrari, sempre que han anat a la platja tant la mare com la filla s’han posat biquini. I quan l’Ahlam ha vist que diferents poblacions franceses han prohibit l’ús del burquini a la platja s’ha posat les mans al cap. “Ningú t’ha de dir com has d’anar: si no vols ensenyar el teu cos, és la teva decisió”, apunta, i afegeix que “tothom hauria de poder anar vestit com volgués, sobretot en espais públics com la platja”. Per a Ramdi, el biquini és una peça occidental i no “tothom hi està acostumat ni s’hi sent còmode”.
En aquest sentit, explica que ha vist noies del Japó banyant-se amb roba a la platja a Barcelona, perquè amb biquini “se senten despullades”. Per aquest motiu, des de l’Ajuntament de Barcelona en “cap cas” pensen multar les dones que decideixin portar burquini. “A Barcelona no hi ha cap conflicte amb aquesta peça de roba perquè és una ciutat intercultural”, apunta la regidora de Cicle de Vida, Feminismes i LGTBI, Laura Pérez, que mostra “tot el respecte” per a les dones que vulguin utilitzar-lo. “Posar-nos a regular-ho i a multar-ho seria inventar un conflicte que no es correspondria amb la realitat”, considera, i defensa que la prohibició és una “mostra d’entendre poc la interculturalitat”. Per a Pérez, els que volen multar l’ús del burquini estan “menystenint la llibertat de les dones” i creu que en pro del feminisme “cal defensar la llibertat de les dones que vulguin vestir d’una manera relacionada amb la seva creença”. A més, considera que l’argumentació en defensa de la higiene és “artificial”, perquè el burquini està fet amb el “mateix teixit” que els banyadors.
Una mesura “desproporcionada”
En la mateixa línia -i amb la llei a la mà- Pere Simón, professor de dret constitucional de la Universitat de Girona (UdG), veu “absolutament desproporcionada” la prohibició. “Davant d’un cas així s’ha de ponderar si qüestions com la seguretat o la moralitat poden passar per sobre de la llibertat d’expressió a l’hora de vestir-se”, apunta. I en aquest cas, Simón creu que la “llibertat personal ha d’estar per sobre”. “No hi ha cap argument de pes que justifiqui la prohibició: ni representen un perill per a la seguretat pública ni poden vulnerar la moralitat de ningú, perquè porten la cara destapada”. A més, opina que últimament existeix una “tendència molt prohibicionista en molts àmbits”, parlant de la prohibició a quatre localitats franceses. També remarca els dubtes sobre el fet que un ajuntament pugui regular un aspecte que afecta un dret fonamental. Ara bé, explica que dins de l’àmbit privat és diferent: “Per exemple un parc aquàtic pot regular els accessos segons criteris de seguretat dels mateixos usuaris o d’altres”.
Tot el contrari opina Maria Àngels Viladot, doctora en psicologia social de la Universitat de Barcelona (UB), que creu que el burquini no respon a “cap tema religiós” sinó que forma part del “fonamentalisme” i que qui el porta està “provocant”. “Hem de defensar els nostres costums. No és una qüestió de racisme, sinó que hem de defensar els valors que tant ens ha costat aconseguir”, considera Viladot, que afegeix que la tolerància “té un límit”. Per a la doctora en psicologia social, a Occident es va amb un “bonisme excessiu” i reivindica fugir del “fals relativisme cultural”.
“Portar burquini és una manera de cridar l’atenció i de voler imposar uns costums que nosaltres ja fa temps que afortunadament hem superat”, reivindica. En aquest sentit, recorda que si una dona va a alguns països àrabs tampoc podrà portar biquini. En la mateixa línia es posiciona Pilar Pasamontes, historiadora de la moda i directora científica de l’IED (Institut Europeu de Disseny), que recorda que quan viatja a un país islàmic es tapa i, per tant, “elles haurien de fer el mateix, haurien de fer el que veuen al lloc on van”.
“Un negoci occidental”
Pasamontes opina que el burquini “és un negoci occidental” perquè als països àrabs o “es banyen en biquini si són liberals o directament van amb burka”. “En aquests països hi ha molta gent que directament no se’l pot permetre perquè costa 100 euros”, explica. Per aquest motiu, considera que es tracta d’una peça fomentada “des d’Occident per a les dones musulmanes que volen reivindicar el seu tarannà”.
“És una peça que ara pot fer un boom i que es començarà a portar com a reivindicació”, defensa. Si en alguna cosa estan d’acord els detractors i els favorables és que el que s’ha convertit en la polèmica de l’estiu farà créixer les vendes del burquini. Temps al temps.
