Publicitat
Publicitat

ELS LÍMITS DE L'AUTOCONEIXEMENT

Un psiquiatre discuteix l'efectivitat de les teràpies que ens fan mirar al nostre interior

Busqueu la felicitat a dins? Potser no hi és

Molts terapeutes creuen, gairebé per una qüestió de fe, que l'autoconeixement és un prerequisit per una vida feliç. Aquest coneixement, diu la creença, ens alliberarà dels complexes psicològics i promourà el nostre benestar. Potser, però la meva experiència em fa preguntar si l'autoconeixement és tan fantàstic com el pinten.

Fa poc vaig veure un home jove de 30 i pocs anys que estava trist i patia ansietat després que la seva xicota l'hagués deixat per segona vegada en tres anys. Estava clar que els seus símptomes eren una reacció a la pèrdua d'una relació i que no estava deprimit clínicament.

"He parlat d'això moltes vegades en teràpia", deia. Sempre havia tingut problemes tolerant qualsevol separació de les seves xicotes. Tant si elles marxaven un cap de setmana com si ell viatjava per feina, el resultat era sempre el mateix: un estat dolorós de disfòria i ansietat. Fins i tot podia seguir la pista a aquest sentiment fins a una separació de la seva mare, que havia estat hospitalitzada durant diversos mesos per tractar un càncer quan ell tenia 4 anys. Resumint, en teràpia havia guanyat molt coneixement de la natura i l'origen de la seva ansietat... però no se sentia millor.

Et coneixes millor. I ara, què?

El que la teràpia havia donat a aquest noi era una narrativa coherent de la seva vida; havia desmitificat els seus sentiments, però havia fet poc per canviar-los. Això era perquè el seu autoconeixement era defectuós o incomplet? O el coneixement en si mateix, sigui quina sigui la profunditat, és de valor limitat?

Els psicoanalistes i altres terapeutes han discutit durant anys aquesta qüestió, molt relacionada amb la qüestió de com funciona la teràpia (quan ho fa) per alleujar l'angoixa psicològica.

Els debats teòrics no ho han solucionat, però una pista interessant sobre la possible rellevància de l'autoconeixement ve d'estudis comparatius de diferents tipus de teràpia.

Quan dos tipus de psicoteràpies s'han comparat directament -i hi ha més de 100 estudis d'aquest estil-, sovint ha costat trobar-hi diferències.

Els investigadors anomenen encertadament aquest fenomen efecte Dodo, per l'ocell Dodo d' Alícia al país de les meravelles , de Lewis Carrol, animal que després d'una cursa proclama tothom guanyador.

El significat per als pacients és evident. Si estàs deprimit, per exemple, és probable que et sentis millor tant si el teu terapeuta utilitza un enfocament que busca corregir pensaments i sentiments distorsionats com si usa una teràpia orientada cap a l'autoconeixement.

Com que l'ingredient comú en totes les teràpies no és l'autoconeixement sinó un lligam humà inespecífic amb el teu terapeuta, sembla just afirmar que l'autoconeixement no és ni necessari ni suficient per sentir-se millor. No només això: a vegades fins i tot sembla que s'afegeix a la misèria d'una persona.

El camí cap a la felicitat
Recordo un pacient insatisfet i deprimit crònicament. "La vida és, simplement, dura", em va dir, i després va procedir a catalogar una llista de mals socials i econòmics -tot i que ell estava força acomodat i no l'amenaçaven directament-. Era un analista financer amb molt èxit, però s'avorria amb la seva feina, que trobava mecànica i frustrant.

Havia anat a teràpia durant anys abans que jo el veiés i havia arribat a la conclusió que havia escollit la seva professió per complaure el seu pare, crític i exigent, en lloc de seguir la seva passió per l'art. Quan es va deprimir, però, aquest coneixement es va sumar al seu dolor i es reprenia haver fracassat en fer front al seu pare i seguir el seu propi camí.

Els investigadors han sabut durant anys que la gent deprimida té un biaix selectiu en els records d'esdeveniments infeliços de les seves vides; no és que fabriquin històries negatives, sinó que s'obliden de les positives. Les seves visions negatives poden ser acurades, però esbiaixades i incompletes. Això fins i tot fa que et preguntis si una mica d'autoengany és necessari per a la felicitat.

No pretenc dir que l'autoconeixement no tingui valor, en absolut. Si no volem ser presoners dels nostres conflictes psicològics, aquest coneixement pot ser una eina útil per fer-los perdre poder. Probablement sentirem menys dolor emocional, però això és diferent de la felicitat.

Per cert, el meu pacient crònicament deprimit va venir a veure'm fa poc amb un aspecte extremadament feliç. Havia canviat la feina per una altra de molt menys lucrativa en el món de l'art. Vam parlar de per què se sentia tan bé. "Fàcil", va dir, "estic fent el que m'agrada".

Llavors em vaig adonar que sóc força bo tractant la misèria clínica amb medicaments i teràpia, però que arribar a la felicitat és un camí llarg. Potser és com l'autoestima: has de treballar per arribar-hi. Fins a on jo sé, un terapeuta no et pot donar una infusió de cap de les dues.

Més continguts de