Carles Boix: "Europa ha comès un error de desmesura"

Vostè quasi mai parla en termes de dretes i esquerres. ¿Potser perquè ve dels Estats Units?

No hi havia pensat. Però als EUA el debat polític també està molt polaritzat: republicans versus demòcrates, austeritat versus keynesianisme. En certa manera, és bo que Romney hagi guanyat les primàries republicanes, és una opció pragmàtica: va crear una assegurança universal de sanitat a Massachusetts i té una experiència amb els Jocs Olímpics de Salt Lake City d'integració en un projecte cívic... A vegades exagerem les diferències entre Europa i els EUA: és cert que els EUA són més desiguals, però hi ha una economia de mercat, educació pública -en alguns estats, sistema concertat-, subsidi d'atur, pensions... És a dir, hi ha una integració del model de producció de mercat amb xarxa per recollir els que cauen i per dotar d'instruments els que necessiten ser més productius. Aquest model m'agrada: és el que van construir les esquerres, però també la democràcia cristiana, als anys 50 i 60. Segurament no faig servir dretes i esquerres perquè parlo des del centre. Els atacs que veig a aquest model, que, refet, és vàlid, vénen de coses que em fan por: dels neonazis grecs, de la senyora Le Pen, d'una esquerra disposada a tornar a obrir coses que ja havíem deixat enrere... Entenc que hi hagi indignació, però no podem fer marxa enrere cap a un anarquisme passat per aigua com el que treu el cap a Espanya.

Vostè descriu l'estat del benestar, ara en entredit per la pressió xinesa. I ho diu algú que no és precisament estatista, tot i que reclama un estat per a Catalunya.

Sí, crec que en el cas català és evident... Però, home, jo no sóc antiestatista. A mi l'estat em sembla molt important, un estat d'assegurança, que doni instruments d'educació i salut. Sóc antiestatista en el sentit -i això em preocupa de Catalunya- d'uns polítics repartidors de beneficis, on tothom coneix a tothom i en depèn, i on hi ha una jerarquia en la dependència. Això em fa molta por. La relació patró-client, que existeix a casa nostra, és una cosa que m'irrita i és un debat que no està obert.

¿Se'ns menjarà el capitalisme d'estat xinès?

A vegades penso que s'assembla una mica a Espanya, amb unes elits i un govern i uns bancs i un poder judicial molt estretament relacionats, una xarxa fosca i espessa, que se salta les normes quan li convé. I tot això frena la iniciativa dels innovadors, dels empresaris reals. Però bé: crec que es demostrarà que el capitalisme d'estat no és més eficient. La Xina cada cop està passant per crisis­ més profundes. Les institucions xineses no són prou sòlides per aguantar un creixement a llarg termini, que ara és molt fort perquè surten de nivells de renda molt baixos. Però la discussió no hauria de ser només sobre nivells d'eficiència. També hauria de ser d'igualtat davant la llei. I el capitalisme europeu, amb totes les seves desigualtats, té unes lleis -per exemple de competència- molt més a prop de fer possible un sistema just. El que passa és que l'hegemonia intel·lectual dels economistes és tan gran i tan basada en la idea d'eficiència -que està molt bé- que es perd de vista la justícia.

¿La desregulació del mercat financer és fruit d'això?

No és exactament el mateix. Efectivament, s'ha desregulat i ha sigut una cosa irresponsable. I s'ha produït per dos factors. L'un és tecnològic: s'han inventat nous productes financers en part perquè hi ha ordinadors que permeten introduir algoritmes i fer córrer els números molt de pressa, simular escenaris, etc. Després hi ha la part de desregulació política, en què segur que ens hem passat. El que volem dels reguladors és que ens deixin arriscar i que, al mateix temps, siguin capaços d'imposar una certa disciplina que impedeixi que siguem empresaris de casino. Aconseguir un regulador honest té molt a veure amb la democràcia, amb la transparència i segurament amb un tipus de cultura cívica, protestant o el que sigui. En aquest sentit, el govern de Mas sí que demostra aquesta capacitat d'autocontrol, que en canvi al govern de Madrid no hi és.

Europa necessita més Europa?

Europa va cometre un error de desmesura, del que se'n diu hybris , per la voluntat de ser una potència mundial com a contrapès als Estats Units i la Xina, i per acabar de collar el pacte de pau i creixement que s'havia fet durant els anys 60 i 70. I aquest excés va portar els polítics europeus a construir, a part de la unitat de mercat, una unió monetària. Ara patim una crisi asimètrica -Alemanya tira bé i la perifèria no- i els estats que no tiren no tenen capacitat d'ajustar-se a través de devaluacions. Si vols mantenir la unió monetària amb aquestes diferències, o t'acomodes als que van malament (i fas política expansiva a tot el continent) o envies transferències als que no segueixen.

És el que fan als EUA.

I s'accepta amb normalitat perquè tothom és americà. Els europeus encara som pobles diferents. I a més, als EUA hi ha molta mobilitat interna. La gent està disposada a canviar de lloc. A Europa això encara passa poc. Els idiomes, esclar, no hi ajuden. I com que els estats de benestar són prou forts, la gent no té incentius per moure's.

Hi ha sortida?

Si s'hagués fet una Europa amb velocitats diferents, ara no estaríem com estem. De fet, fins als anys 90 Itàlia i França devaluaven. Els alemanys no ho feien per la seva memòria històrica d'hiperinflació i perquè tenen un sistema de negociació col·lectiva molt centralitzat i coordinat, amb uns sindicats poderosos i corresponsables, que pacten amb el banc central. Als països del sud no hi ha aquest sistema per fixar salaris, per això es devaluava la moneda. Però els polítics europeus van aferrar-se a la teoria de la bicicleta -si no pedales, caus- i van tirar pel dret.

Ara, però, és complicat fer marxa enrere. Seria un fracàs d'Europa.

A vegades penso que Delors va ser tan estratègic, va crear una cotilla tan potent, que ja va preveure que en moments de crisi fos necessari fer aquest salt endavant. La veritat és que no tinc fórmula màgica de resoldre la crisi. Tot depèn del que Alemanya acabi fent. Per això el sud amenaça Alemanya amb l'apocalipsi. Les eleccions gregues han comprat una mica de temps, no sé quant. Però finalment estem en un joc perillós i el sud també hi té la seva responsabilitat: com que no ens podíem controlar nosaltres mateixos, ens vam ficar a Europa i vam llogar amos nous. Però quan ha arribat el moment que ens demanen disciplina, hem vist que no estàvem preparats per seguir-la.

El govern català sí que ha fet els deures, però no se l'ha premiat, fins i tot se l'ha criminalitzat a fora.

El panorama és horrorós. Des de fora no es veu Catalunya, en part perquè el Govern no ha sortit a explicar-se. El president Mas ha donat algunes entrevistes a la premsa estrangera, però no és suficient. Ha fet més per la clarificació de la imatge exterior de Catalunya un col·lectiu de dues persones, el Col·lectiu Emma, amb una xarxa de col·laboradors a l'estranger, que no pas el Govern. Ara bé, és difícil. A Madrid són experts a repartir culpes: ho van fer amb les caixes per salvar els bancs, i ara han decidit apuntar a les autonomies.

Quina sortida hi ha?

Mas-Colell sua cada final de mes per pagar els metges, els mestres... S'han hagut de fer coses estranyíssimes. Ara el Govern projecta vendre's edificis. Però si tu ets el comprador i saps la delicada situació del venedor, faràs ofertes molt a la baixa. I això a Madrid ho saben i se'n riuen. Els catalans som dins un estat en què la política pura i dura és el que importa. Per molt bé que et portis. O precisament perquè ens portem bé, no hi ha cap incentiu per aconseguir res. Només tenim una carta molt bèstia: com aquell dia que Mas va explicitar a Madrid les dificultats per pagar a fi de mes i la prima de risc es va disparar. Podríem tirar per aquí, però no ho fem perquè no és el nostre tarannà... I després no sabem amb quines forces comptem. Tenim prou gent al darrere per tirar pel dret?

La Hisenda pròpia és la solució?

El noal pacte fiscal ja el tenim. El govern de Mas simplement està guanyant temps. Suposo que farà una llei d'Hisenda pròpia, però hauríem de veure exactament què vol dir. Em temo que al final es crearà una Agència Tributària que immediatament serà portada per l'Estat al Constitucional, que la suspendrà. Però imaginem que això no passés: el que voldran serà descarregar en els ciutadans la responsabilitat de pagar els impostos a Catalunya i suposo que tindrà més èxit que la protesta dels peatges, però també podria fer figa. I això seria frustrant i, per part del Govern, una mica indigne. La por és gran. I després potser és que el Govern té unes relacions especials amb determinats sectors, amb l'anomenat Pont Aeri, amb unes elits molt concretes.

Sempre ens quedarà Eurovegas?

No hem aconseguit superar el model que ens ha dut a la bombolla immobiliària. Eurovegas és una altra tassa del mateix caldo. Ens ha sortit malament, però encara tenim terra. Com pot ser que ningú expliqui què es farà en 800 hectàrees? Cada casino és una hectàrea. Si en fan 10, què es farà a les altres 790? I, tret d'un partit, els nostres diputats no diuen res. Tenim un problema democràtic.