Societat 12/10/2017

Carles Prats: “A finals dels 60 Barcelona ja havia trencat amb l’Espanya franquista”

Entrevista al director de documentals que torna al vampir més famós amb ‘Drácula Barcelona’, una mirada al cine que es feia a la ciutat a finals dels anys 60 que s'estrena avui a Sitges

Cristina Ros
4 min
Carles Prats ha escrit i dirigit el documental Drácula Barcelona,  que s’estrenarà avui al Festival de Sitges.

El Festival de Sitges dedica l’edició d’enguany, la del 50è aniversari, a la figura de Dràcula. Avui, 12 d’octubre, en el marc del festival, s’estrenarà el documental Drácula Barcelona, escrit i dirigit per Carles Prats. Parlem amb qui és un dels professionals del país que més treballen aquest gènere posant una mirada especial en la cultura popular, sobretot en el cinema i la música. Amb Drácula Barcelona Carles Prats (Barcelona, 1955) torna a la cinematografia de Jesús Franco, a qui ja va dedicar Llámale Jess (2000). A més d’aquests dos documentals, en la seva filmografia trobem Él. Buñuel visto por sus colaboradores (2000), Sergio Leone. Cinema, cinema (2001), Drácula en la Hammer (2003), Loquillo: leyenda urbana (2008), Més que un club. El Barça global (2009), Historias de Bruguera (2011), Quiero tener una ferretería en Andalucía (2011), Cuchíbiri cuchíbiri i Peret i l’origen de la rumba catalana (2016), entre d’altres.

Tornes a Dràcula. Què és el que et fascina del personatge?

Dràcula té una vida torturada; és un romàntic. M’agraden els vampirs i, sobretot, m’agraden més que els zombis, entre altres coses perquè em fa angúnia un personatge que té el palmell de la mà pelut. No hi soparia, amb ell. I els zombis antics encara els puc passar; anaven en grup i es movien a poc a poc. De tota manera, a mi, de tot aquest món de la por, el que m’agrada són les coses antigues, que amb les modernes després no puc dormir.

Què hi pesa més, al Drácula Barcelona, el vampir o la ciutat?

A finals dels 60 a Barcelona es va produir un fet únic: dos directors rodant alhora i en els mateixos escenaris, amb els mateixos actors, etc., el que en principi podria ser una pel·lícula i el seu making-of, i que surtin dues pel·lícules diferents. Jess Franco rodava El conde Drácula i Pere Portabella la va vampiritzar; no en va fer el making-of, sinó una altra pel·lícula, genial, trencadora: Cuadecuc, vampir. El Jess i el Portabella, que en principi poden semblar antagònics, comparteixen més del que sembla. Tots dos tenien en el jazz un dels seus grans referents. Això vol dir improvisació, que el català porta al seu cinema experimental. Jess Franco, que partia del cinema de gènere, llavors s’assabenta de com roda el Portabella, amb equips petits, decidint sobre la marxa... Tot això influirà molt en la filmografia posterior del director madrileny, i així farà algunes de les seves pel·lícules més venerades. En tot cas, Barcelona hi té un paper actiu i essencial.

En quin sentit?

Des del començament del documental, i també des del títol mateix, Drácula Barcelona deixa clar el paper de la ciutat en aquell temps de la Gauche Divine. Més que les localitzacions, que també (van rodar al Parc Güell, al Gòtic i fins i tot al Saló del Tinell), el que és determinant és que després de descartar rodar El conde Drácula a Praga el Jess tria fer-ho aquí perquè hi havia ànsies de llibertat, el començament d’una cosa nova, mentre que, com deia el mateix Jess, a Madrid... impossible, era horrorós. Barcelona a finals dels anys 60 ja havia trencat amb l’Espanya franquista. No tothom, esclar, però sí la gent del cinema, de la música, escriptors... Hi havia un món a Barcelona que no tenia res a veure amb l’Espanya reaccionària, com si aquí ja haguessin girat full.

Què aporten els Dràcules de Franco i Portabella?

En el sentit sociocultural, els Dràcules del Jess i del Portabella ajuden a fer més disbauxada aquella Espanya grisa i fosca del franquisme. Pel que fa al cinema, amb un relat paral·lel, tots dos expliquen la seva singular idea del llenguatge cinematogràfic, absolutament innovadora a l’època.

Als documentals, com a gènere, els ha arribat una època de bonança?

Des dels Lumière i el Méliès marcant l’inici, semblava que realitat i ficció cinematogràfica s’havien de desenvolupar de manera equitativa. La ficció es va menjar el documental, també per l’interès de crear-nos uns patrons mentals -l’aparell de propaganda nord-americana- en comptes de fomentar un pensament més analític i crític. Tot i així, com a mínim el documental no s’ha mort. I ara estic molt content perquè a les grans plataformes de distribució online, com Netflix, fins a un 10% de l’oferta és de documentals, i a canals com Filmin els funcionen molt bé. Aquí tenim una bona mostra de l’interès que desperta amb l’In-Edit, que triomfa en cada edició. Per la meva banda, a vegades miro i veig que em pirategen: existim. Ara bé, a mi el que em faria il·lusió és veure documentals en un top manta. Trobar-n’hi un dels meus seria com si em donessin un Oscar [riu].

D’on sorgeix el teu interès per la cultura popular, el gran tema del conjunt dels teus documentals?

En certa manera he anat fent una psicoanàlisi de la meva adolescència. Els que, com jo, vam créixer en un edifici de pisos d’una ciutat com Barcelona, que no podíem sortir gaire al carrer, llegíem còmics, miràvem la tele i escoltàvem música. I sí, amb els documentals intento desxifrar la importància de l’impacte de la cultura popular al nostre país, que en la meva generació va ser determinant. Jo m’avorria, el món real m’interessava poc i em costava entendre per què el meu món no era com el dels còmics o el del cine.

stats