Societat 27/03/2017

Corrado Cimino: "La marea de voluntaris a Grècia és maca però perillosa"

Representant d’Oxfam a la regió del llac Txad, parla sense aixecar la veu, de manera molt pausada, potser per facilitar la comprensió del seu italià del sud. La mateixa lentitud acompanya els seus gestos, delicats, i una se l’imagina com un bàlsam enmig de l’estrès d’una emergència

Marta Rodríguez
4 min
Cimino posant a l’entrada de les oficines d’Oxfam Intermón a Barcelona, situada a la Gran Via.

Sara Pizzocaro, vicecoordinadora per a l’Àfrica Occidental d’Oxfam Intermón, va fitxar Corrado Cimino per dirigir la base que l’ONG gestiona al llac Txad per atendre els desplaçats per la violència dels jihadistes de Boko Haram. Cimino, italià de Calàbria de 35 anys, acaba d’aterrar a Barcelona després de passar vuit mesos de missió. Pizzocaro explica que va apostar per aquest cooperant per la seva “humilitat i passió a la feina”, tot i que per currículum segurament no era el millor candidat. “Està tan entregat que fins i tot s’oblida del seu aniversari si està sobre el terreny”, destaca.

Què l’atrau d’atendre un desastre humanitari?

No ho sé, m’agrada molt la meva feina, segurament és la passió que m’hi empeny. Porto molts anys en emergències de drames oblidats, que m’agraden més que les missions per al desenvolupament. Allà, sense les ONG i la cooperació, moltes persones encara estarien molt pitjor.

Se sent un salvador?

No, no, en absolut. És la meva feina. Vaja, primer és la meva passió i després, la meva feina.

En què ha consistit la feina al llac?

Ha sigut una intervenció sobre seguretat alimentària i aigua, des de la construcció de pous fins a la formació de les mares perquè ensenyin mesures higièniques als seus fills.

Com arriben aquestes persones?

Són desplaçats interns del mateix Txad, víctimes d’una violència que inicialment es va originar al nord-oest de Nigèria i que s’ha escampat. Són gent que han fugit sense res, absolutament res, ho han perdut tot i han de començar una nova vida.

Com es va enganxar a aquesta feina?

Com molts italians, vaig començar amb petites associacions de voluntariat i durant setmanes a l’estiu em pagava el viatge i no cobrava res. Vaig estar així fins que em vaig graduar en dret internacional.

¿Voluntariat com els milers de joves que van a ajudar a les illes gregues?

Aquest és un fet perillós en una emergència. Hi ha regles, protocols que s’han de seguir, i quan vas allà vols ajudar però no en saps. A Madagascar recordo una senyora anglesa que recorria l’illa i des de la bona voluntat anava donant roba, sense cap sentit, a la gent que s’anava trobant.

Però han despertat consciències.

La marea de joves és molt maca. És preciós veure’ls, però alhora és perillós perquè no saben coordinar-se amb els que hi treballen professionalment, i la meva visió de la cooperació és de coordinació. Fan una feina poc productiva, sense un impacte real i durador en el temps.

Hi són per suplir qui hauria de ser-hi i desatén les seves obligacions.

El problema és que la política no dona cap solució i no explica realment què està passant i per què arriben els refugiats. Europa gasta 40.000 milions a protegir les fronteres. Conec Itàlia i es dona molta importància a la visibilitat d’aquesta crisi, però no s’ofereix l’oportunitat a qui en sap i té capacitat de gestió. Estan donant subvencions a una cooperativa local i no a les organitzacions que poden contribuir a millorar la situació.

A aquests voluntaris no se’ls deu haver trobat al Txad, ni a la República Centreafricana ni al Congo...

N’he trobat molt pocs, però he trobat molta gent que arriba per ajudar i no escolta ni pregunta pel context. Voluntaris italians que em deien el tercer dia que ja entenien l’Àfrica, i que allò era com Itàlia fa anys. És un error. Sempre has d’escoltar. La primera missió és escoltar a qui ja hi és.

És un mal compartit amb la cooperació professional, no escoltar?

Cert. Escoltar és el primer pas, si no fem de colonitzadors altre cop, imposant la nostra visió. En el desenvolupament pots plantejar-te tenir voluntaris, però crec sincerament que en una emergència no.

Com és la vida amb Boko Haram?

No he vist Boko Haram, però he sentit dels residents i dels excombatents històries terribles, de fins on arriba la bogeria humana. En emergències humanitàries tots els drets estan trepitjats i no he llegit cap notícia a Itàlia sobre la crisi del Txad. S’han centrat en un conflicte però no en les necessitats humanitàries.

Ha parlat amb exmilicians?

He intentat ajudar en tasques de dret, perquè hi va haver algun problema amb els combatents que es rendeixen de Boko Haram. Tot i que l’estat del Txad ha signat la Convenció de Ginebra, molts cops no han tingut cap assistència ni protecció i intentava donar un cop de mà en el reconeixement dels seus drets, perquè malgrat els horrors són éssers humans. Soc advocat i el primer amor mai s’oblida [riu].

Té mono de tornar a la feina?

No. Ara vaig a Itàlia i a l’estiu espero tenir un nou projecte a l’Àfrica francòfona, on es treballa molt bé perquè et respecten la teva feina.

Què és el primer que fa a casa?

A l’aeroport prenc un cafè, un bon cafè. I després, segur que una pizza.

Què troba a faltar quan està en plena missió?

A part de la família i els amics, res material. No tinc grans lligams amb les coses materials. Potser sí que quan soc a la base enyoro caminar lliurement, sense pensar en la seguretat.

stats