Es fa difícil pensar si l'ésser humà encara poblarà la Terra, o si s'hauran complert o no els pronòstics ecològics més pessimistes, però a aquestes altures sembla clar que d'aquí 250 milions d'anys tots els continents s'hauran unit en un de sol. Una nova Pangea. Si fa més de 200 milions d'anys el macrocontinent únic es va començar a separar per donar forma a la Terra tal com la coneixem avui, en un futur el procés farà marxa enrere. Això sí, sempre que es mantinguin les condicions actuals.
El moviment de les plaques tectòniques, per exemple, fa que Europa i Amèrica se separin cada any uns cinc centímetres i obrin cada cop més l'oceà Atlàntic. Es tracta d'una tendència que, segons els mapes d'evolució tectònica, es mantindrà com a mínim uns 50 milions d'anys més abans d'invertir-se per tornar a fer encaixar tots els continents. De fet, durant els anys 90 alguns geòlegs van apuntar que la unió de continents arribaria per l'encaix d'Amèrica amb Àsia. Ara sembla que la direcció s'ha invertit, tal com va remarcar el catedràtic de la Universitat de Texas Christopher Scotese, que va defensar que Amèrica s'acostaria a Europa.
La subducció -o enfonsament- de la placa oceànica de l'Atlàntic per sota de la placa continental de Sud-amèrica serà clau en aquest procés, perquè la superfície d'oceà que separa els continents s'anirà empetitint. S'aniran escurçant distàncies fins a fer-les inexistents en un procés que es podria allargar més de dos centenars de milions d'anys. Una teoria que actualment rep un ampli suport.
Potser el canvi més visible que viurem a més curt termini és la desaparició del mar Mediterrani, que podria donar lloc a una nova serralada. De mar a muntanya com a conseqüència de la pressió de la placa africana sobre l'eurasiàtica. Aquesta força acabarà per unir els dos continents en un procés molt similar al de la formació de grans serralades com els Alps o l'Himàlaia.
El Mediterrani, assecat
El president del Col·legi de Geòlegs de Catalunya, Joan Escuer, puntualitza que el primer moviment clarament apreciable en aquest procés d'acostament de continents serà el tancament de l'estret de Gibraltar -que quedarà primer lleugerament desplaçat cap a l'Atlàntic, segons les simulacions presentades per diferents geòlegs-, cosa que portarà, en uns 50 milions d'anys i si tot es manté sense canvis destacats, a l'assecament del mar, perquè rius com el Nil, el Danubi o l'Ebre no podran plantar cara a l'evaporació un cop el Mediterrani estigui completament envoltat per terra.
La pressió de les plaques, però, continuarà fins a deixar els tres continents -Europa, Àfrica i Àsia- units en un continu i amb noves serralades de dimensions considerables.
Sembla, doncs, que el procés seguirà un ordre semblant al de la separació de la gran Pangea, que ja va començar a explicar el científic alemany Alfred Wegener en la seva teoria sobre la deriva de plaques. El primer gran trencament va provocar una separació entre nord i sud (en nomenclatura actual, Amèrica del Nord, Groenlàndia i Euràsia en un bloc, i Amèrica del Sud, Àfrica, l'Antàrtida, Austràlia i l'Índia a l'altre). En un futur es preveu que el primer encaix també sigui en aquesta direcció: el d'Àfrica amb Euràsia.
Les peces del trencaclosques continental tornaran a encaixar a poc a poc i Sud-amèrica connectarà de manera perfecta amb la silueta africana, que, al seu torn, quedarà enganxada a Europa i Àsia, com també Oceania i l'Antàrtida, que seran les últimes peces a unir-se al nou engranatge planetari.
El nou dibuix anirà abandonant els mars i oceans entre masses de terra per erigir-se com un gran bloc. L'últim escull: l'oceà Índic, que es farà més petit a mesura que Oceania i l'Antàrtida s'acostin a Euràsia, però que es preveu que encara es mantingui amb personalitat pròpia d'aquí 250 milions d'anys.
De fet, després d'un gir pronunciat, l'extrem sud d'Amèrica se situarà, segons les simulacions dels experts, molt a prop de la punta de Tailàndia, desplaçada també cap al sud i ja amb l'Antàrtida completament unida a Austràlia -amb les illes de Papua Nova Guinea i Indonèsia absorbides- i amb tendència a moure's cap al nord. Totes aquestes hipòtesis dibuixen mapes poc detallats, perquè els geòlegs apunten que és complicat precisar amb tanta antel·lació per quins punts col·lisionaran les plaques.
Califòrnia, al nord
A escala més petita, Escuer indica moviments impactants, com ara el trencament de la zona de Califòrnia, als Estats Units, que se separarà per la famosa falla de San Andrés per convertir-se en una illa situada força més al nord, a prop de la costa del Canadà. De moment, ciència-ficció.
A casa nostra, les plaques també podrien dibuixar canvis en el paisatge amb l'entrada del mar en punts com el Vallès o el Penedès, encara que aquesta hipòtesi genera controvèrsia. De fet, alguns geòlegs la descarten d'arrel i puntualitzen que, en realitat, amb la pressió africana el que es pot produir és un aixecament de terrenys a la línia de la costa, sobretot a la zona de València.
