Publicitat
Publicitat

OPCIONS PER A UNA NIT DIFERENT

Set personatges ens expliquen una nit de canvi que els ha marcat per sempre

El Cap d'Any més especial de la meva vida

Toca renovar-se. La nit de Cap d'Any és una vetllada de grans propòsits i nous horitzons. És un moment de promeses que ens fem a nosaltres mateixos, de vegades noves i sovint ja gastades altres anys. És un volgut punt i a part que sovint s'acaba convertint en un punt seguit o fins i tot en una coma poques setmanes després d'haver començat el nou any. Ens ve al cap tot allò que volíem fer i no hem fet, per falta de temps, de voluntat o les dues coses. Segur que aquesta vegada serà diferent, ens diem a nosaltres mateixos. També, de vegades, aprofitem per tancar els ulls i oblidar el que no ha anat com voldríem, els desenganys i les penes dels darrers mesos.

Deixar de fumar, anar al gimnàs, menjar millor o organitzar més bé l'agenda són autopromeses clàssiques. Sabem que molt probablement no les acomplirem, que els darrers anys no han funcionat i, tot i així, cada 31 de desembre hi tornem. La il·lusió de canviar les nostres vides, segons el psicòleg social Jaume Almenara, és necessària per a tothom.

I no pot funcionar si no va acompanyada d'una celebració com cal. El que comença bé acaba bé, i les dates assenyalades, com els Caps d'Any i els aniversaris, són perfectes per deixar de banda la tristor pel que ha passat de dolent i per tirar endavant. A la vegada, són un toc d'atenció que ens recorda que passa el temps, diu Almenara, i això a vegades ens porta a "perdre una mica el cap" amb les festes.

Les celebracions del Cap d'Any tenen fama de ser molt cares, poc innovadores i, sobretot, gens interessants. Això ha creat una tendència de trencament amb els plans tradicionals, que acostumen a anar precedits d'estrès i angoixa per trobar un lloc adequat i amb prou places per passar les primeres hores dels següents dotze mesos. Molta gent, com a rebel·lió a aquestes obligacions socials, opta per no quedar-se a casa en la nit que, teòricament, és més especial de l'any.

Aquestes històries demostren, però, que malgrat el que pugui semblar, la nit de Cap d'Any no sempre té el desenllaç més esperat.

Martí Gironell
Prometre's a Roma
Martí Gironell és escriptori i periodista. Acostumats a veure'l a TV3, també és autor de les novel·les El pont dels jueus i L'arqueòleg i ens explica un Cap d'Any a Roma que va marcar la seva vida.

"El Cap d'Any més especial que recordo va ser el de fa dos anys. Vaig anar de viatge a Roma i allà vaig demanar a la que ara és la meva dona si es volia casar amb mi. Ella ja havia estat unes quantes vegades a Roma, jo no coneixia la ciutat. A més, va ser en un lloc especial, davant de la Fontana de Trevi."

Portar l'anell va ser el problema més gran, perquè dúiem una sola maleta per a tots dos i havia de ser una sorpresa. Per tant, havia de fer-m'ho com fos, però ella no ho podia veure. O sigui que tampoc el podia portar a l'equipatge de mà, perquè te'l fan obrir a l'aeroport i m'hauria descobert el secret. Al final el vaig haver d'embolicar dissimulat entre les meves coses i vaig poder mantenir la sorpresa."

Lídia Pujol
Fora de la civilització
La cantautora Lídia Pujol va formar duet amb Sílvia Comes durant anys. Ara actua en solitari i col·labora amb diversos artistes catalans. Explica un Cap d'Any aïllat i solitari.

"Per Cap d'Any sempre hi ha aquesta pressió que t'ho has de passar bé i a mi em posa molt nerviosa. Normalment en aquestes dates vaig a una casa que tinc a Torà. Estic uns dies amb els meus germans, en contacte amb la natura, cantant.

L'any passat va coincidir que estava veient Dexter , la sèrie de televisió, i havia de tornar a Barcelona perquè tenia una festa de Cap d'Any. D'una banda volia baixar perquè pensava, no em passaré el cap d'any aquí sola, però de l'altra veia que era un canvi de ritme molt gran i que em costaria adaptar-me. Finalment vaig decidir quedar-me a Torà veient Dexter . Això sí, em vaig fer un bon homenatge. Em vaig preparar un sopar fantàstic per a mi sola, vaig fer els meus rituals i les meves coses. Em vaig posar el rellotge i vaig deixar el cava a punt. I aquest 2010 ha estat un any meravellós."

Jordi Puntí
Sense pares
Jordi Puntí és l'autor de Maletes perdudes, un dels èxits editorials catalans de la temporada. Recorda un Cap d'Any de quan era petit, una nit en què els grans els deixaven fer el que volien.

"Recordo un parell de Caps d'Any de quan era petit i tenia uns 11 o 12 anys. Ens reuníem a casa sis nens i nenes del barri, tots més o menys de la mateixa edat. Els nostres pares ens deixaven sols i se n'anaven a celebrar el seu Cap d'Any en una altra casa. Ens deixaven a punt el menjar -entrepans i patates xips- i les begudes, com ara Fanta i Pepsi, sempre amb molt de gas perquè poguéssim fer un concurs de rots després de beure'ns-les".

Els pares també ens preparaven jocs per distreure'ns, jocs de misteri com el del Zorro, que durava ben bé un parell d'hores. Un de nosaltres -escollit abans pels pares- era el Zorro i anava deixant senyals per tota la casa. Una Z feta amb els coberts, per exemple, o una Z dibuixada al mirall del lavabo. Els altres trobàvem els senyals i abans de mitjanit havíem d'endevinar qui era el Zorro.

De tant en tant un dels pares venia a veure si tot anava bé. Cada cop estaven més alegres. Miràvem les campanades a la tele, en aquells programes de Cap d'Any que feia José Maria Íñigo, si no recordo malament, i després ens quedàvem una estona a veure les actuacions musicals.Quan ens avorríem, posàvem cassets d'acudits de l'Eugenio i jugàvem al Cluedo, o al Monopoly, fins que ens començava a agafar son. Després ja arribaven els pares i ens preguntaven si ens ho havíem passat bé".

Marta Angelat
Canvi d'any als núvols
Marta Angelat és actriu de teatre i de televisió. Ara mateix representa al Teatre Lliure L'arquitecte, dirigida per Julio Manrique. Explica un Cap d'Any que podria haver estat trist però que va tenir un final feliç.

"M'agrada sobretot el Cap d'Any, perquè és un moment de renovació, de nous propòsits i de coses que no han arribat. Un dels meus Caps d'Any va ser trist, però també bastant insòlit. Era l'any 1992 i els meus pares havien mort aquell any. En aquell moment tenia dos fills petits, de 7 i 4 anys, i vam anar a Eurodisney.

La nit de Cap d'Any, quan eren les dotze, érem dalt de l'avió. Anàvem pràcticament sols i va ser molt especial. Ens van fer passar a primera classe, ens van donar el sopar, vam celebrar-ho amb la tripulació de l'avió. Els nens es van divertir molt. Encara estaven impregnats de la màgia de Disney. Va ser tot com un parèntesi. Tot plegat va ser trist, però amb una resolució si més no curiosa."

Míriam Ponsa
Sense tele ni raïm

Míriam Ponsa és dissenyadora i té la seva pròpia firma de moda amb seu a Manresa. Demostra que un Cap d'Any, encara que sigui improvisat, també pot sortir bé.

"La meva nit de Cap d'Any més especial no és que sigui gaire estranya. Va ser un any en què vam anar a passar uns dies a casa d'uns molt bons amics nostres que viuen al País Basc.

Ens vam disfressar i vam riure molt. El temps va passar i quan estava a punt d'arribar la mitjanit, ens vam adonar que no havíem pensat que no hi havia tele a la casa, així que ens vam posar a buscar una ràdio com bojos. Finalment ho vam aconseguir i vam poder fer les campanades, però amb olives, ja que no teníem raïm. A partir d'aquell any, acostumem a fer les campanades acompanyats de la ràdio, la festa ja la posem nosaltres."

Llucia Ramis
Amors i desamors

Llucia Ramis és una jove escriptora mallorquina. La seva darrera novel·la, Egosurfing, ha rebut el premi Josep Pla d'enguany. Explica aventures amoroses dignes d'un dels seus llibres.

"La veritat és que intent prendre'm els Caps d'any com una nit més, el que passa és que tot és més car i estam obligats a divertir-nos. Per això sol ser una nit sense gaire interès.

El pitjor Cap d'Any que record va ser el del 2002. Vaig discutir amb el meu al·lot d'aleshores, li vaig buidar una ampolla d'aigua damunt del cap i vaig sortir de casa pegant un cop de porta. Érem al barri de la Sagrera i faltaven deu minuts perquè tocassin les dotze.

Vaig voler veure les campanades a l'església que hi ha als Jardins d'Elx, a la Meridiana. I vaig seure en una caseta infantil d'aquelles que hi ha en algunes places. El problema és que el rellotge anava endarrerit i tothom va començar a celebrar l'entrada d'any tres minuts abans que jo. Tothom era molt feliç i estava molt content, i els sentia riure i brindar i llançar petards i jo odiava tothom i el maleït 2002 que acabava de començar.

El millor podria ser l'any següent, que vaig tenir una cita a cegues en aquell mateix lloc i a la mateixa hora. O l'altre, que me'n vaig anar tota sola a Brussel·les i vaig passar la nit de festa amb uns desconeguts que no he tornat a veure mai més. Quan vaig llevar-me el dia 1, estava tot nevat. De tota manera, estic segura que la millor nit de totes serà la d'enguany."

Lluís Soler
Sessió de cinema

Lluís Soler és una de les veus més conegudes de Catalunya. Actor de teatre, cinema i televisió, ara torna als escenaris amb l'èxit teatral El mètode Grönholm . Explica un Cap d'Any amb aires cinematogràfics.

"Un Cap d'Any el vaig passar sol en un cinema veient Love story. Quan tenia uns 16 anys, vaig anar a passar el Cap d'Any a Vigo amb la família, la meva mare i el seu segon marit, perquè vivien a Portugal, a prop de la frontera. Vam sopar junts, però després cadascú feia el que li venia de gust, així que vaig decidir anar al cinema.

Feien Love story , i com que sempre he tingut un esperit romàntic, vaig entrar a veure-la. Estava sol a la sala, i passades les dotze, a la mitja part -en aquella època es projectaven dues pel·lícules-, els acomodadors i jo vam fer el raïm plegats, fent una simulació de campanades. Tot plegat va ser bastant esperpèntic."

Més continguts de