Carlos Fuentes tria els seus autors llatinoamericans favorits
Carolina Grau i La gran novela latinoamericana són les dues últimes novetats editorials de Carlos Fuentes, un dels clàssics vius de la literatura mexicana, que amb 82 anys segueix al peu del canó.
Barcelona.L'any 1969, Carlos Fuentes es va estrenar en el gènere assagístic amb la publicació de La nueva novela hispanoamericana (Alfaguara), en què provava de racionalitzar el boom d'autors llatinoamericans que aquells anys feien fortuna a Europa. Quatre dècades més tard, Fuentes ha tornat a reflexionar sobre la producció literària a l'Amèrica Central i del Sud amb la perspectiva de qui acumula centenars de lectures més i una posició central en el cànon de la literatura mexicana. "No tenia ganes de fer cap llibre didàctic ni sobre escoles literàries. La meva intenció era parlar dels llibres que m'agraden i exposar-ne els motius. He volgut donar la meva visió sobre la literatura llatinoamericana: preguntar-me on és i cap a on crec que va".
L'autor de novel·les com La muerte de Artemio Cruz (1962) i Cambio de piel (1967) explicava amb aquestes paraules les motivacions i objectius d'escriure un llibre que ja ha aixecat una mica de polseguera a causa de l'absència de Manuel Puig i Roberto Bolaño, i les mencions escadusseres a Alfredo Bryce Echenique i Ernesto Sabato. "Durant el segle XIX, els escriptors llatinoamericans van escriure condicionats per la imitació del realisme i naturalisme europeus. De tots aquests anys l'únic que salvaria és Joaquim Maria Machado de Assis i l'esplèndida Brás Cubas , que brilla com una novel·la singular enmig d'un panorama desolador".
A banda de les omissions i referències tangencials -que de vegades fan més mal que deixar de parlar d'algú-, Fuentes ha vol gut exiliar la litera tura brasilera i l'espanyola: en el seu últim assaig, Machado de Assis i Nélida Piñón són els dos únics escriptors en llengua portuguesa a qui es dediquen pàgines elogioses; de la literatura peninsular només se'n d estaca l'obra de Juan Goytisolo, i sobretot gràcies als vincles dels seus ll ibres amb la cultura àrab. "El boom llatinoamericà de la dècada dels 60 va ser una manera de replicar a la literatura decimonònica. Borges, Carpentier i Lezama Lima van obrir el camí a autors com Mario Vargas Llosa, Julio Cortázar i Gabriel García Márquez. Llavors va arribar el que jo he batejat com a boomerang , amb Augusto Roa Bastos i Sergio Ramírez, entre d'altres". Fuentes reserva l'última part de l'assaig per fer referència a uns quants dels seus autors predilectes actuals, entre els quals hi ha Ricardo Piglia, Jorge Volpi, Juan Gabriel Vásquez i Ignacio Padilla. "El panorama actual és tan divers que ja és impossible posar-nos a tots al mateix sac", recordava ahir l'escriptor.
"Que es despenalitzi la droga"
La segona novetat de Fuentes és el recull de contes Carolina Grau (Alfaguara), gènere amb què l'autor mexicà es va estrenar l'any 1954 amb Los días enmascarados . El clima de violència, presons i venjança que predomina en bona part de les vuit narracions de Carolina Grau té un reflex clar en la realitat mexicana: "Tots els temes de la literatura són vells. Començo el llibre recordant El comte de Montecristo , d'Alexandre Dumas, una novel·la en què el protagonista anhela trobar a qui el va tancar en una cel·la i ajusticiar-lo. La presència del crim i la venda de drogues són constants en el llibre, i d'alguna manera vol apel·lar a la crisi democràtica que el meu país viu. Per acabar amb el narcotràfic, cal que s'adopti una política de despenalització de la droga o que, fins i tot, es portin fins a Mèxic tres policies conegudes per la seva manca d'escrúpols: la israeliana, la francesa i l'alemanya".
