Publicitat
Publicitat

Carme Riera: "Escric perquè m'ajuda a comprendre el món"

Perfil Té una força aclaparadora, una fina ironia i una parla dolça però ferma. Converso amb l'escriptora i catedràtica sota els pins de la plaça dels Setze Jutges, a Barcelona. Em diu que la seva filla, que és química com son pare, escriu molt bé. Tot i que ho va dir, ara no descarta tornar a la novel·la negra. Aquest estiu, a Mallorca, es concentra en la seva última obra. Escriure no admet interrupcions.

Un primer record d'estiu…

Una cosa que es deia dutxa-panxa [riu]. Al cossi que tenia al jardí de casa a Deià, amb una regadora m'anava dutxant. Devia tenir tres anys.

Tens molta família a Mallorca?

La meva mare, que té 90 anys i està millor que jo. Sap idiomes, però ara recicla francès els dilluns, anglès els dimarts i àrab els dimecres, perquè és llicenciada en Semítiques. I no va treballar perquè el pare no la va deixar treballar. Té restauració de mobles els dijous i informàtica els divendres, però ara està molt trista perquè té vacances.

Sou molt longeus!

La meva mare! Jo no hi arribaré, segur.

No t'agrada mirar-te al mirall?

Perquè sóc filla d'una mare guapíssima, i això marca molt.

No et veus guapa?

No, no, gens! A més, és una cosa que em molesta molt. Quan entro a un restaurant i hi ha un mirall, em poso d'esquena. Com deia Juan García Hortelano: "Quan et fas gran i el mirall és tan desafectiu amb tu, el que fas és començar a mirar-te molt a poc a poc per no impressionar-te" [riu].

Quant de real hi ha a les teves novel·les?

Depèn. Hi ha un tant per cent d'imaginació i un tant per cent de realitat. De vegades hi ha petites venjances. Per exemple, a Mallorca hi ha el restaurant Béns d'Avall, que és molt bo però que et tracten molt malament, i ho vaig posar a La meitat de l'ànima .

Natura quasi morta és la teva primera novel·la negra. Eres lectora d'aquest gènere?

Quan em vaig plantejar escriure-la, durant dos anys no vaig fer cap altra cosa. Abans, no. Bé, havia llegit Patricia Highsmith, Agatha Christie, Vázquez Montalbán, però no gaire més. Vaig estar dos anys llegint Henning Mankell, Donna Leon, Camilleri..., tot això. Volia saber com era el gènere i aquests autors m'ho van ensenyar tot.

Per exemple?

Que has d'anar recte cap al final, que no pots fer cap tipus de trampa, que no pots explicar coses que no tinguin a veure amb l'acció i, sobretot, que has de buscar una trama versemblant i un assassí que també ho sigui, de versemblant.

No continuarà investigant Manue la Vázquez? No escriuràs més novel·la negra?

Tot i que he dit que no n'escriuria més, ara no ho tinc tan clar. Mira, l'altre dia anava en un tren i hi va entrar un tipus, va ensenyar una placa i va detenir un home. Ho va fer de bastant mala manera. I vaig pensar: Què faria la Manuela Vázquez? Potser hauria d'investigar-ho.

Vázquez Montalbán deia "s'escriu per ser recordat". Carme Riera per què escriu?

També perquè t'estimin, com diu Bryce Echenique. Però jo escric perquè no ho puc evitar, perquè m'ajuda a entendre aquest món incomprensible, organitzar una mica el meu caos personal i el caos que m'envolta mitjançant les paraules.

I la pròxima novel·la?

La tinc començada. És el retorn a les meves històries mallorquines i té a veure amb els estrangers que van a viure a l'illa, a l'entorn de Robert Graves. Fins i tot l'Ava Gardner va venir a Deià a escriure una novel·la amb ell. La recordo.

Vas veure Ava Gardner?

Jo era molt menuda i recordo que era una meravella de dona, guapíssima, impressionant. També recordo haver insultat Julio Cortázar, que també estiuejava a Deià, perquè va estar a punt de matar-me a mi i als meus fills i els meus nebots. Jo portava un sis-cents cap a la cala i ell em va fer una marrada. Li vaig dir: "Animal! No tens ulls!" Quan vaig veure que era el Cortázar vaig quedar de pedra.

I com era Robert Graves?

Ah! Era un home fascinant. No parlava castellà ni mallorquí, només parlava anglès, però era molt normal, simpàtic i cordial amb la gent. Els seus fills, que són amics nostres, ens deien que ningú podia fer cap soroll, tothom havia de treballar, no podies estar arrepapat en un sofà. Els donava una educació victoriana, gens hippie. Després feia festes, esclar. Però a casa era absolutament estricte, res de campi qui pugui.

Els teus fills s'han dedicat a les cièn cies...

Perquè són iguals que el seu pare. El meu marit és químic. Ningú és de lletres. Sóc una mare proveta, perquè no se m'assemblen gens.

Cap dels dos s'ha animat a escriure?

No, però la Maria, la petita, escriu molt bé. I m'agradaria que escrivís.

Més continguts de