Publicitat
Publicitat

Els grans reportatges de 'Mirador', a Quaderns Crema

Cartografia de L'ESTIUEIG A la dècada dels 30

El juliol del 1929, la revista Mirador , fundada per l'advocat Amadeu Hurtado aquell mateix any, es va proposar començar un cicle "d'informacions d'estiueig" que resseguís algunes de les "colònies estiuenques" catalanes que mereixien "els honors d'una descripció". Des de llavors i fins al 1935 el setmanari -un dels més àgils i europeistes de l'època- va publicar un grapat de reportatges amens però amb qualitats literàries que han trigat més de setanta anys a ser reivindicades pel sector editorial. L'encarregat de la selecció, el pròleg i l'edició de L'estiueig (Quaderns Crema) ha estat Marc Soler, que fa quatre anys va donar a conèixer el resultat del seu recorregut pels fars de la geografia catalana. "Mentre escrivia Els fars de Catalunya (La Magrana) em va tocar fer molta feina d'hemeroteca. Va ser mentre remenava revistes que vaig començar a descobrir els reportatges d'estiueig de Mirador -va explicar Soler durant la presentació del volum-. N'hi havia de tan interessants que me'ls llegia de dalt a baix més d'una vegada". Soler ha dividit el llibre en dues parts, L'alegre estiu , que inclou textos que "donen una imatge dels diferents models d'oci i temps de vacances dels anys 30 del segle passat" i ...I altres ocis , amb vuit reportatges dedicats a les illes Balears.

Un panorama variat

"Els autors demostren una gran capacitat d'observació, dosis importants d'ironia i una facilitat remarcable per a la descripció", va dir Soler. L'alineació és curta però suculenta: a més de periodistes insignes com Josep Maria Planes, Andreu Avel·lí Artís i Carles Sentís en trobem alguns de menys coneguts -és el cas de Joan Soler, Manuel Amat, Jaume Passarell i Josep Palau- que signen articles precisos i inspirats. "El nostre propòsit és únicament fer una descripció lleugera i animada d'uns quants punts d'estiueig, els més típics i, perquè el quadre sigui complet, també presentarem, a més a més de l'estiueig que passa per distingit, alguna mostra del que no ho és tant, però que conté elements prou pintorescos que justifiquen a bastament l'atenció que hi dedicarem", advertia la nota de Mirador que anunciava la sèrie de reportatges. Per la banda selecta hi trobem estampes de Cadaqués, Sitges i Caldetes, entre d'altres. "El nom de Caldetes ha anat sempre lligat amb una visió de cursileria -escriu Josep Maria Planes-. Sembla que va sortir d'allí aquella moda que consistia a parlar en castellà, per motius de distinció i refinament". L'apartat popular compta amb exemples que s'apropen a la platja de Montgat, fan un croquis exhaustiu i gens edulcorat del dia a dia a la Barceloneta i viatgen en tren un diumenge per fer una graellada a les Planes. "Cada diumenge les Planes es desvetlla amb el fum blau de les primeres costellades -llegim en un dels textos de Manuel Amat-. A voltes aquest fum s'hi remarca tan pròdigament que fins arribeu a confondre'l matinalment entelant el perfil de totes les coses". Setanta anys després, el fum segueix salant l'atmosfera al voltant d'un parell de restaurants. A la dècada dels 30, l'aire arribava "embolicat amb les olors coents dels sofregits" que espetegaven "furiosament dins les cassoles de terrissa".

Un exercici doble de memòria

L'estiueig permet fer una repassada fresca i llegidora cap a un passat amb precedents il·lustres com Oceanografia del tedi , d'Eugeni d'Ors, i el "palau dels fenòmenos " on els ociosos podien anar a veure aquella nena immensa que donaria títol a una de les novel·les més divertides de Santiago Rusiñol, La niña gorda . "Crec que l'estiueig d'aquells anys ha retornat, d'alguna manera, després d'un parèntesi", va dir Marc Soler, apel·lant a un dels efectes de la crisi econòmica: els viatges transoceànics dels últims anys han donat pas a excursions més modestes, tot sovint organitzades des de punts de la nostra pròpia geografia. En un dels reportatges, "Trenta anys enrere", Josep Maria Planes fa memòria sobre les vacances de la generació precedent, és a dir, la de principis del segle XX: "El senyor de Barcelona passava l'hivern a una casa del carrer Ample i, en arribar la calor, considerava que l'hora d'admirar la naturalesa era arribada. Aleshores, agafava la barba, l'esposa i els fills i es traslladava a la torre de Sarrià, de Sant Gervasi, de les Corts i fins dels Josepets. Els més arriscats descobrien l'estiueig de muntanya i s'enfilaven heroicament a Vallvidrera".

"L'espectre social present al llibre és ampli i força equilibrat", recordava Marc Soler, que concentra a la segona part del volum les aventures transmediterrànies de Carles Sentís i Manuel Amat. Si Amat se centra en Menorca, "l'illa blanca i blava", Sentís posa en pràctica el periodisme d'investigació -herència de les peripècies d'Albert Londres- i interactua amb els corsaris eivissencs, la babelització de Palma i posa en relleu la coexistència entre els habitants illencs i els visitants, catalans o estrangers.

Més continguts de