Publicitat
Publicitat

LES ACTITUDS DAVANT DE LA IMMIGRACIÓ

No avancem, som desconfiats: la meitat dels catalans no llogarien el pis a un estranger

M'obriries la porta de casa?

Només cal fer una ullada a internet per trobar anuncis com aquest: "Llogo pis totalment nou per 400 euros, amb cuina equipada, menjador i dues habitacions grans, traster i plaça de pàrquing. Abstenir-se estrangers". Encara que a un immigrant li agradés aquest immoble pròxim a Alzira (Ribera Alta, València) i l'habitatge s'ajustés al seu pressupost, l'interessat no podria llogar-lo, perquè el propietari expressa una clara intenció de no acceptar estrangers. És un dels exemples dels dèficits de convivència que encara arrossega la societat, ítems preocupants recollits en l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). La meitat dels catalans no llogarien un pis a una persona d'origen immigrant (un 25,5% ho evitarien i un 21% s'hi negarien). La societat continua encallada en la desconfiança.

Sanaa Boujdadi té 25 anys i treballa de mediadora per a la regidoria d'Educació de l'Ajuntament de Vic. S'encarrega d'explicar el sistema educatiu a les famílies immigrants que s'instal·len a la ciutat, a banda de fer-ne seguiment i establir un contacte fluid entre els pares i el centre. Ella, que ha de fer pedagogia cada dia, va haver de mossegar-se la llengua ara fa tres anys, quan buscava pis amb la seva parella, un noi d'origen magrebí. El nom i la procedència -va arribar el 1992 a Manlleu (Osona) des del Marroc, quan només tenia 8 anys- van convertir-se en un obstacle per convèncer els propietaris, massa recelosos. Boujdadi explica el comportament de cada interlocutor: "Parlàvem per telèfon i em deien que podíem quedar per mirar el pis. Quan ens trobàvem i veien el mocador o els deia el meu nom, tot eren problemes".

A la mediadora osonenca li va costar assumir tantes respostes negatives. Explica així la frustració que va experimentar: "Sóc aquí des que era una nena, em considero catalana i ho tenia molt assumit. Per això ho vaig passar tan malament. Em preguntava quin futur m'esperava". Finalment, uns propietaris ghanesos van llogar un pis a la parella, que es volia casar. En el procés per emancipar-se van haver de sentir, en algunes immobiliàries, que els propietaris no volien marroquins a casa seva.

Ni llogar, ni el nom a la bústia

Malgrat que els testimonis relaten la distància que s'imposen part dels ciutadans autòctons respecte dels immigrants -per exemple, en les relacions contractuals en el món de l'habitatge-, també hi ha veus que matisen aquesta desconfiança cap als estrangers. Des del Col·legi d'Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, notari del diàleg entre propietaris i llogaters, es puntualitza que les reticències s'expliquen més en clau de solvència econòmica. "El que volen els propietaris és llogar el seu pis amb garanties, tenir la seguretat que cobraran", afirma Mariano Hervás, secretari del Col·legi, que diu que no té constància de cap veto als immigrants. Resulta difícil de determinar, però, que els autòctons siguin de forma genèrica més solvents que els estrangers. "A més a més, hi ha lleis que prohibeixen aquesta discriminació", recorda Hervás. És cert. Negar el lloguer a una persona per raó de raça, ètnia, religió o nacionalitat és un acte discriminatori previst en la legislació espanyola, un comportament que pot ser constitutiu de delicte. Però el gran inconvenient per a les víctimes d'aquest greuge és demostrar que se'ls ha impedit l'accés a un habitatge per aquests motius.

Explicar en veu alta les actituds que encara frenen una convivència madura és una manera de combatre aquesta barrera que separa autòctons i estrangers. Mohamed Talla descriu la seva trajectòria. Té 33 anys, és d'origen marroquí i fa gairebé una dècada que resideix en territori estatal, primer a Almeria i posteriorment a Calaf i Manresa. Treballa a la delegació de CCOO al Bages, des d'on atén peticions de ciutadans immigrants. Ell també havia hagut de sentir comentaris ofensius quan intentava trobar un habitatge. "El propietari d'un pis em va demanar que no posés el meu nom a la bústia perquè els veïns no es molestessin", explica Talla, que ha experimentat en més d'una ocasió el rebuig per ser d'on és. "Alguns cops em deien directament que el propietari no volia estrangers al seu pis, i altres vegades em demanaven fins a quatre mesos de fiança prèvia per aconseguir que em fes enrere", comenta aquest sindicalista, que després d'intents fallits ja disposa d'un pis de lloguer.

L'etiqueta dels immigrants

"No s'associa l'immigrant a una persona solvent de classe mitjana. Per a la majoria, la paraula immigrant remet a una sèrie de conceptes: problemàtic, il·legal o insolvent". Verbalitza aquesta reflexió Saïd El Kadaoui Moussaoui, psicòleg i escriptor, que recorda que a la societat no li fa cap bé que es perpetuï aquesta "visió reduccionista" del nouvingut.

Comparteix aquests arguments la investigadora Adela Ros, que havia exercit de secretària d'Immigració de la Generalitat. Ros entén que algunes conclusions de l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió evidencien que "encara hi ha una etiqueta molt rígida del que significa el terme immigrant". "No ens fixem en la persona, ni en la seva situació econòmica i laboral, perquè el concepte d'estranger encara ho ofega tot", afegeix Ros, que relata un testimoni proper, el d'una investigadora d'origen bolivià que també va patir tracte discriminatori quan intentava llogar pis a Catalunya. La noia, avalada per la família i una nòmina en un institut de recerca, buscava un habitatge amb el seu company català. Després de trobar l'immoble i en el moment de signar el contracte, el propietari va demanar que qui firmés fos el noi, tot i que era la investigadora boliviana qui podia acreditar més recursos per pagar el lloguer. "Encara pesen massa certs estereotips i som incapaços de fer distincions, per exemple, entre immigrants morosos i immigrants que no ho són", lamenta Ros.

Més continguts de