Per què els joves delinqüents condemnats reincideixen menys que fa quinze anys

L'any 2002 el 65% dels nois que deixaven l'internament tornaven a cometre crims; ara ho fan el 47%: la taxa de reincidència ha caigut un 27%

Antonio, Hamza i Marwan, caminant pel recinte del centre educatiu l'Alzina, on estan internats / CÈLIA ATSET

El centre educatiu l’Alzina, a Palau Solità i Plegamans, té arbres i gespa, tallers per aprendre i treballar-hi, aules per poder acabar la secundària, espai de sobres i zones per fer esport per als 82 joves que hi viuen internats. Però l’envolta una tanca prou alta per dissuadir qualsevol, té un mur de formigó a l’entrada amb un sistema de doble porta, mitja dotzena de vigilants i sensors de moviment. És el centre d’internament per a menors amb més mesures de seguretat de Catalunya i, per tant, on van a parar els nois condemnats per delictes més greus. També és on ahir el conseller de Justícia, Carles Mundó, va presentar els resultats d’un informe del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) que indica que la reincidència dels joves que passen per l’internament ha caigut un 27,4% en quinze anys.

Què ha canviat perquè del 64,5% de joves que tornaven a delinquir després d’un internament el 2002 s’hagi passat ara a un 46,8%? El Pep -no publiquem el cognom a petició de la direcció del centre-, educador de l’Alzina amb més de vint anys d’experiència amb menors que han delinquit, ho té clar. “Abans l’educador ho feia pràcticament tot, ara hi ha més especialització i professionalització i tot es fa a partir del programa de tractament individualitzat”, explica. Els programes, dissenyats específicament per a cada noi, defineixen quins objectius ha de complir, si els aconsegueix i quins aspectes ha de treballar. Són la guia que marca el pas de cada jove per l’administració de justícia juvenil.

Entre els especialistes de l’Alzina hi ha la Xènia, la psicòloga que, amb el Juanjo, va dissenyar l’actual programa de tractament de delictes violents que s’aplica als nois que han comès delictes més greus. La Xènia explica que està dividit en tres eixos i que el primer es fa en grup: s’hi treballen aspectes com l’autogestió emocional, les relacions personals, l’empatia i el paper de la influència del grup. Els altres dos eixos són individuals: s’hi tracta el delicte comès, els factors de risc de reincidència i la capacitat d’entendre la víctima. “L’adolescència és una etapa frontera, la personalitat encara s’està consolidant i s’hi pot actuar”, explica la Xènia, i això és el que procuren amb el programa de tractament.

“La llibertat no té preu”

En una petita sala amb un televisor protegit per una gàbia de metacrilat quatre nois, la Xènia i el Juanjo fan dos minuts de silenci. Sempre els fan abans de començar. “Recordeu quina escena estàvem treballant?”, pregunta just després la psicòloga. “La del policia que fot mà a la negra”, contesta un dels nois. Parlen de l’escena de la pel·lícula Crash, de Paul Haggis, en què un policia amb problemes personals atura una parella i abusa de la dona mentre el marit no fa res per evitar-ho. Comenten l’estat mental de frustració del policia abans d’aturar el cotxe de la parella, per com l’administració maltracta el seu pare, i la humiliació que transmet a la parella amb els seus actes. Parlen de l’empatia.

Un dels que participen a la sessió del programa de tractament per a delictes violents és l’Antonio -nom fictici-, que té 19 anys, en fa tres i dos mesos que és a l’Alzina i li falta un any més per sortir-ne. “Quan arribes estàs bloquejat, no saps què has de fer i trigues uns mesos a acostumar-t’hi”, diu. Però afegeix que aquí està acabant l’ESO i que s’ha adonat que “la llibertat no té preu”. Des que és a l’Alzina només ha sortit al carrer dues vegades, l’última el dia abans de parlar amb aquest diari, i sempre acompanyat d’un treballador del centre. “A la primera sortida em quedava bloquejat, em feia vergonya fins i tot demanar un cafè i vaig haver de demanar a l’educador que ho fes ell”.

Un dels aspectes clau és l’acompanyament dels joves quan comencen a sortir i el control i el seguiment que se’n fa, sota llibertat vigilada, quan acaben l’internament. L’estudi del CEJFE indica que un 70% dels que reincideixen ho fan durant el primer any.

La sensació de sentir-se observats i cohibits quan surten per primera vegada, com si tothom sabés que venen d’un centre de menors, també l’admeten el Marwan i el Hamza. De 18 i 19 anys respectivament, duen un any i vuit mesos i tres anys i un mes d’internament. Tots dos han aprofitat l’estada per recuperar els estudis i enyoren especialment les famílies. “Aquí hi ha gent que canvia i gent que no ho fa, et donen totes les eines però depèn de cada persona”, explica el Hamza, que ha acabat la secundària al centre. Mundó insistia ahir que la reinserció “és el que dona sentit a l’àmbit de l’execució penal” i va dir que la davallada de la reincidència indica que s’avança “en la bona direcció” per donar una segona oportunitat als joves que passen pels centres.

El director de l’Alzina, Enrique de Caso, explica que tan sols entre un 7% i un 10% dels joves que han sigut condemnats acaben en un centre de menors. La majoria dels que ho fan, un 40%, és per robatoris amb violència i intimidació. L’estudi del CEJFE també indica una davallada del 29,2% en la taxa de reincidència dels joves que han complert una llibertat vigilada (ara és del 23,8%), i d’un 40,8% en els que fan serveis per a la comunitat (14,8%). Només ha augmentat un 3,8% en el cas dels joves a qui el jutge ordena mesures terapèutiques i tasques socioeducatives (reincideixen un 22,6%). De Caso diu que la justícia juvenil a Catalunya “durant molt de temps ha sigut un far, no només a Espanya, sinó també a Europa”. A la resta de l’Estat reincideixen set de cada deu nois que passen per un centre.

Més continguts de