Publicitat
Publicitat

Cesc Gelabert: "L'art és una forma de coneixement i també de diversió"

Perfil: No parla ell, parlen 42 anys de dedicació a la dansa. Cesc Gelabert (Barcelona, 1953) és exacte com un metrònom amb les paraules quan parla del seu ofici, però també parla amb el cos: de tant en tant subratlla les seves explicacions amb un gest, un moviment que, executat, dura només uns segons, però que queda suspès en l'aire una bona estona.

M'espera al seu estudi, un enorme espai diàfan en una antiga fàbrica del barri de Gràcia: persianes blaves a les finestres, un grandíssim mirall que s'ha empassat centenars d'assaigs i una pissarra on encara hi ha escrits els apunts de la seva última coreografia. "Són els comptes d'un fragment de música: 1, 2, 3, 4 i 5 i 6, 7 i 8, 9 i 10..."

Què és el que més t'agrada de la dansa?

Per mi, la gràcia de la dansa és quan es produeix una unitat psicofísica entre el cos, el cor i la ment, quan els tres nivells funcionen a la vegada. Si no, no és dansa: un cos que només es mou no és dansa, no té vida. Si no hi ha emoció, un ballarí no et transmetrà res. Per mi dansar és sobretot un acte de consciència.

Vas començar a ballar d'adolescent. Com entra la dansa en el teu món?

Com la majoria de coses, per casualitat. Quan tenia 16 anys vaig acompanyar una amiga que havia de pagar un rebut a una escola de dansa i la professora em va convidar a participar en una classe. Vaig anar-hi i ja no he parat de ballar.

I què hi vas trobar, amb 16 anys?

La part ritual, o la del somni compartit, que és com un exorcisme que fem. Gràcies a l'art, a la literatura, al cinema, al teatre pots entendre coses que no has experimentat. Per això dic que és com un somni. I dins d'això, em vaig trobar amb la dansa i em va agradar molt. Pensa que era un moment especial: finals dels 60, el final de Franco, una època bastant peculiar al nostre país.

Peculiar per què?

Una de les coses que passaven és que teníem molt poca informació. La majoria de les companyies no venien aquí per la situació política. Teníem poca informació, però en canvi teníem molta il·lusió, hi havia una mena d'efervescència i de desig, una mena d'esperança de futur. No teníem unes estructures gaire sòlides però teníem una gran il·lusió.

I la coreografia?

De seguida vaig fer coreografies: no sé separar-ho, per mi ballar, coreografiar i donar classes és essencial. Si jo hagués estudiat en un lloc amb una cultura molt potent, el procés probablement hauria estat diferent, perquè no hauria tingut la necessitat d'inventar-me no sé què. Però aquí ens ho fèiem entre tots.

Ets feliç quan balles?

Sóc feliç quan tinc pau mental, i això passa en els moments més inesperats. Ballant passa el mateix. Pots estar ballant i passar-t'ho malament. Quan danso estic concentrat, i aquesta unitat que t'explicava al principi està funcionant. Això és el que és important. Però normalment quan tu estàs concentrat en alguna cosa tens moltes més possibilitats de tenir pau mental.

La dansa necessita subvencions? Molta gent pot pensar que si no us en sortiu sols, és millor que feu una altra cosa.

La dansa, com tot, és una activitat econòmica, i té moltes dimensions: hi ha companys que estan treballant en hospitals, hi ha companys que estan treballant amb persones amb dificultats d'aprenentatge i n'hi ha que fan flamenc i poden omplir el teatre sols i no necessiten cap ajuda. Hi ha qui pensa que la dansa o l'art en general són coses redundants i que només serveixen per llençar diners, i no és veritat. L'art pot servir per a moltes coses.

Quina és la funció de l'art?

Per mi, l'art és una forma de coneixement, però alhora, i això no és contradictori, també hauria de ser una forma de diversió. Però si només és una diversió, si només és un plaer, no funciona. És com el menjar: el que és maco és que sigui un plaer però que també sigui un aliment.

A una persona que balla li fa més por envellir?

Com que tinc la sort de ser coreògraf em puc fer els moviments a la meva mida, perquè hi ha molts moviments que ja no puc fer. Però els moviments que puc fer, els puc fer amb tanta qualitat o més. Jo sempre m'he preparat per poder ballar a partir d'una certa edat. Sempre hi he cregut, en això, a mi m'agrada com es belluguen les persones grans, i els nens, i són cares de la mateixa moneda. Sempre he dit que en dansa la consciència ha de substituir els tendons. Si tu vas sempre al límit dels tendons, arriba un moment que es trenquen. De jove pots fer-ho, però després has d'aprendre a aturar-te uns segons, uns mil·límetres abans, has de ballar amb la consciència: fas el mateix moviment però no et trenques. Si això ho extrapoles a la vida, passa el mateix: cadascú ha de trobar en la seva vida què és el tendó i què és la consciència.

Més continguts de