Publicitat
Publicitat

PASSI-HO BÉ TINGUIN

Ciclistes tocatimbres

Un diumenge que Santiago Rusiñol va sortir a fer un tomb amb bicicleta per carretera, es va anar trobant a cada plaça principal dels pobles que travessava una gentada que li entrebancava el pas. A cada poble celebraven els Jocs Florals: els jurats donaven englantines i els premiats llegien els seus poemes davant d'una concurrència atapeïda. Tip d'haver de baixar del vehicle a cada moment, Rusiñol va exclamar: "Aviat amb tants poetes no es podrà anar amb bicicleta!".

Avui dia Rusiñol n'hauria tingut prou amb anar tocant el timbre amb insistència perquè els vianants s'apartessin. És el que fan molts ciclistes: circulen per una vorera o un carrer només per a vianants i, proveïts d'una pebrotera esponerosa mereixedora de guanyar un concurs agrícola, van tocant el timbre perquè els que van a peu s'apartin. Com si fossin la reina d'Egipte obrint-se pas pel carrer Petritxol precedida per corns, cítares i xeremies.

Els vianants s'aparten a l'instant, una reacció mecànica que deu provenir -és una hipòtesi- de quan els nostres avantpassats deixaven pas al viàtic, el combregar dels malalts. Aquests gestos ancestrals, esborrats pel temps i la desmemòria, se'ns queden gravats en alguna baula del nostre codi genètic. Ja alguns genetistes apunten que la manera com saquen alguns jugadors de tennis autòctons enllaça directament amb com empunyaven la llança els soldats catalans a la batalla de Lepant.

Crec que ens hauríem de rebel·lar contra aquest abús dels ciclistes. No dic que els introduïm el timbre de la bicicleta pel recte perquè aquesta violència només engendraria violència i una visita a l'uròleg, però no seria mala idea donar-los una empenta discreta cap a un cantó, sense que se n'adonessin, i fer-los perdre l'equilibri.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT