Els col·leccionistes formen part d'una particular minoria que navega contracorrent en aquesta societat desmemoriada i de productes efímers. Gràcies a ells s'han conservat un reguitzell d'objectes de la vida quotidiana d'èpoques en què es llençaven menys coses. Avui dia hi ha col·leccionistes de temàtiques d'allò més diverses, no només de segells i de monedes -les dues col·leccions tradicionals, que en força casos han anat passant de pares a fills- sinó també de cartells publicitaris, de bosses de sucre, de capses de llumins, de clauers i un llarg etcètera, incloent-n'hi algunes de ben originals (de bosses de vomitar dels avions, de pinces d'estendre la roba...).
El gir de la baldufaNarcís Bou n'ha anant recollint des dels 80 i en té més de 300
Fa molts anys que ja no es veuen baldufes als parcs o als patis de les escoles. Les que no s'han llençat estan guardades en calaixos a casa dels avis o dels pares. Narcís Bou en recull des de mitjans dels anys 80, i ja en té unes 300, entre les quals hi ha una baldufa que gira sense parar gràcies a una sèrie d'imants, una que està feta amb canya de bambú que xiula mentre giravolta, una altra que té un imant a la base que fa moure una petita serp metàl·lica cap endavant i cap enrere, una que està feta amb pinya de pi...
La majoria de les baldufes de la col·lecció de Narcís Bou són de Catalunya i d'Espanya, però unes quantes procedeixen de països com la Xina, França, Itàlia, el Japó, Tunísia, etc. "El joc de la baldufa, que els egipcis ja practicaven i els romans van popularitzar, està estès a gran part de països dels cinc continents", subratlla Narcís Bou, que ha enginyat un aparell per llançar i fer girar quinze baldufes alhora. També ha fet les 32 peces d'un joc d'escacs: totes són baldufes. Aquest joc d'escacs pertany a dues col·leccions: la de les baldufes i la dels jocs d'escacs. I és que Narcís Bou també col·lecciona jocs d'escacs. En té una vintena, amb peces de temàtiques com els déus egipcis, l'exèrcit rus, Dalí, Mariscal, el Barça, el Reial Madrid...
'O Principezinho'Iñaki Arregui arreplega edicions de
El Petit Príncep
L'any 2000 Iñaki Arregui va viatjar amb la Coral Allegro, en què cantava com a tenor, a Lisboa. De cada país que visitava solia emportar-se un diccionari, en què hi ha una bona porció de la seva identitat. Tot buscant-ne un en una llibreria va veure-hiO Principezinho, d'Antoine de Saint-Exupéry. "Com a record del viatge m'haig d'endur també la llengua viva. I no vaig dubtar a comprar aquellO Principezinho. Després n'han vingut 118 més. L'últim, publicat a Addis Abeba, escrit en amhàric, la llengua oficial d'Etiòpia, me l'ha dut una amiga que ha viatjat a aquell país", explica Arregui, un entusiasta d'aquesta obra. "Transmet moltíssims valors: la solidaritat, la bondat, la il·lusió, la responsabilitat, la imaginació, l'amistat...", afirma. Fa pocs anys, Iñaki Arregui va promoure, a través de l'Associació El Petit Príncep de Catalunya, que ell presideix, que uns jardins de Nou Barris duguessin el nom del Petit Príncep.
La col·lecció d'Iñaki Arregui dePetits Príncepsinclou un munt d'edicions en diverses de les llengües i variants de la península Ibèrica: català (El Petit Príncep), castellà (El Principito), portuguès (O Principezinho), euskera (Printze Txikia), gallec (O Principiño), fabla aragonesa (O Prenzipet), extremeny (El Prencipinu), lleonès (El Principicu), bable (El Principín), valencià (El Príncep Xiquet) i aranès (Eth Petit Prince). També té edicions bilingües català-anglès, català-francès, diverses edicions en minillibre en castellà, una en braille castellà -editat per l'ONCE-, una en paper i format de diari, el conte en CD interactiu, làmines amb la reproducció de les aquarel·les dibuixades per l'autor i una pila d'objectes relacionats amb aquest conte que, segons Arregui, "mai no passarà de moda".
El món a casaCarlos Masiá atresora mapes, atles i esferes terrestres
El notari Carlos Masiá té bona part de la casa envaïda d'atles, de mapes murals, d'esferes terrestres, de puzles i de trencaclosques amb mapes… "La meva dona intenta expulsar la col·lecció cap al despatx", explica. Masiá té una enorme passió per la geografia des de menut, des que la seva mare va regalar-li per Reis un cub en què cadascuna de les sis cares són un puzle -hi ha els cinc continents i Espanya-. Però no va fer-se addicte al col·leccionisme d'aquesta temàtica fins a l'any 2001, quan una germana seva, historiadora, va salvar de les escombraries el seu atles d'història mundial de l'escola, que la germana petita estava a punt de llençar quan feia neteja a casa els pares. "Pocs dies després vaig anar al passeig de Gràcia, a la Fira del Llibre Vell, i vaig comprar tres atles", recorda. Des d'aleshores Carlos Masiá no ha parat d'omplir la seva llar d'atles i d'altres elements de divulgació de la geografia. Ara en té prop d'un miler, i la seva col·lecció continua creixent i actualitzant-se (les fronteres del planeta no paren de bellugar-se; ara està buscant un mapamundi amb el nou país nascut fa pocs mesos: Sudan del Sud).
"Tenir coneixements històrics i geogràfics és molt útil per detectar les falsificacions", diu Carlos Masiá. I és que és fàcil que ensarronin els neòfits d'aquest àmbit. "En un viatge a Londres vaig entrar en una botiga on demanaven milers d'euros per un globus terraqüi preciós, que estava datat del 1888. Resulta que ja hi havia Panamà com a república independent, que ho va ser a partir del 1903", explica.
Flaire de gasolinaÀngel Gustà recull peces que tenen relació amb les gasolineres
Els primers assortidors de gasolina eren força més alts i prims que els actuals, i quasi tots de color vermell, d'un vermell d'allò més llampant. Àngel Gustà en té cinc a la gasolinera Ubach -la més antiga de la ciutat de Barcelona encara en actiu; va obrir les portes el 1927-, de la qual és el propietari. Probablement el fet de treballar en una estació de servei amb tanta història i històries li va fer néixer la seva passió per col·leccionar velles peces relacionades amb la gasolina i les gasolineres. La seva col·lecció alberga diversos recipients per mesurar oli, contenidors de gasolina que utilitzaven abans els inspectors del ministeri d'Indústria, bidons de petroli, diminutes monedes encunyades abans de la Guerra Civil, de 50 cèntims, d'ús intern de CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos SA)... "Tinc la intenció de fer un museu senzill, molt didàctic, en què es pugui apreciar l'evolució dels instruments que s'han emprat per servir i mesurar la gasolina", explica.
Als col·leccionistes els plau compartir les seves col·leccions d'objectes vetustos que ens il·lustren un munt d'aspectes de la manera de viure d'altres temps, alguns dels quals, encara que sembli impossible, no s'expliquen a internet.
