Crisi, escrita amb F de feina

Aquest any el paisatge habitual d'estiu que m'envolta és diferent del d'altres anys. He comptat fins a 4 negocis dels quals sóc client (i que geogràficament no estan gaire lluny entre ells) que, a diferència d'altres mesos d'agost, no han fet vacances. Són una peixateria, un quiosc, una grangeta i un petit supermercat. La majoria han optat per tancar a la tarda i, d'aquesta manera, poder repartir torns de dues setmanes de vacances entre amos i treballadors. Les altres dues setmanes o bé ja les han fet o bé ja les faran més endavant.

No cal ser gaire espavilat (o espavilada) per descobrir que l'origen d'aquesta decisió conjunta (tot i que entre ells no hi ha hagut coordinació) ha estat la crisi. La dura vida de l'autònom ha entès, d'altra banda sense gaires dificultats, que per guanyar com a mínim el mateix que abans (o potser una miqueta menys i tot), cal treballar més. I si cal reorganitzar les vacances, és reorganitzen. I si cal renunciar a una setmana, doncs s'hi renuncia. No hi ha més. I sap per què no hi ha més? Doncs perquè els quatre negocis esmentats, igual que la resta de negocis i d'autònoms, viuen del que facturen. Dit d'una altra manera: el dia que et quedes al llit fent mandres, o dius que et trobes malament, o t'agafes el dia lliure perquè has de solucionar "afers personals", aquell dia, no ingresses. Potser algun estudiant a la recerca de tema podria fer una gran tesi doctoral sobre el percentatge de malalties o de baixes per depressió que hi ha entre els autònoms. I comparar-lo amb altres col·lectius que tenen feina i ingressos assegurats de per vida.

I sí, ja em sé l'argument usat en aquests casos: "No podem renunciar als drets adquirits". Davant d'això, una reflexió: fa milions d'anys que els dinosaures van des- aparèixer de la Terra.