Societat 27/07/2012

Cristina Cebado

Preparació "Ens dedicàvem a preveure la feina que farien els periodistes durant el Jocs" Paralímpics "Vaig quedar admirada per l'esforç que fan i els resultats que aconsegueixen els que competeixen amb cadira de rodes o amb pròtesis"

Daniel Romaní
3 min
Cristina Cebado

CAP DE COMUNICACIÓ DE CEBADO. VA TREBALLAR AL DEPARTAMENT D'OPERACIONS DE PREMSAD'uns quants fets que han capgirat el món -com els atemptats de l'11 de setembre del 2001- o de la nostra vida personal -com tenir un fill- n'acostumem a recordar exactament el lloc on érem i què fèiem en el moment que en vam tenir coneixement. Són molts els que recorden on eren i què feien el 17 d'octubre del 1986, quan Juan Antonio Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional, va pronunciar en català el nom de Barcelona. "Jo estava muntant uns vídeos en una sala on hi havia uns quants monitors. En un es retransmetia en directe el moment en què s'anunciaven les ciutats que organitzarien els Jocs Olímpics d'hivern i d'estiu del 1992. Era l'últim cop en què se celebrarien el mateix any; ara es fan amb dos anys de diferència. En el moment en què Samaranch obria el sobre i deia attendez un moment... vaig posar el volum. I quan vaig sentir Barcelona, vaig fer un bot d'alegria", recorda Cristina Cebado.

Cebado recorda la seva feina: "Faré de voluntària a Barcelona 92, vaig pensar de seguida. Però no vaig poder. Em van venir a buscar per treballar al departament d'operacions de premsa, que dirigia Martí Perarnau. Ens dedicàvem a preveure la feina que farien els periodistes durant els Jocs. De cada esport prevèiem quins esportistes competirien i quins pensàvem que podrien obtenir bons resultats, ja que això implicava la presència de periodistes del seu país i una pila de necessitats específiques per a ells: d'intèrprets -amb les corresponents cabines-, de traductors d'idiomes. També vam planificar l'allotjament per als periodistes, les seves necessitats de mobilitat, la ubicació i el disseny de les sales de premsa de cada instal·lació esportiva i el nombre de voluntaris i treballadors que tindria cadascuna. Vam fer una guia de cada esport i les biografies dels esportistes que tenien més números per arribar a les finals i, finalment, les acreditacions per als periodistes". Cebado va adquirir en poc temps un coneixement precís del seguiment que tenen els esports olímpics en els països participants. "N'hi ha que aquí són minoritaris però que en altres llocs tenen molta acceptació, com el tenis taula a la Xina i l'esgrima a França", remarca.

Del 1992 ençà, Cebado ha fet un reguitzell de feines. Va treballar per a la Fundació Vicente Ferrer, concretament en un hospital a Kuderu (Índia). Després va formar part de Metges sense Fronteres, i al final va anar a parar on ella havia dit un munt de vegades que no treballaria mai. "Sóc filla, néta, besnéta i rebesnéta de perruquers", diu. Sí, el cognom la delata. Ara és la directora de comunicació de Cebado i membre de l'equip de direcció. Des que va començar a treballar a l'empresa que va obrir el primer saló de perruqueria a la Rambla el 1894, no s'ha oblidat de donar un cop de mà als que més ho necessiten. "A la tardor a Cebado farem una campanya amb el Casal dels Infants del Raval: un percentatge dels ingressos en el tall de cabells serviran per intentar tallar la pobresa del barri". De fet, l'esperit de servei ja el tenia durant els Jocs, que no va dubtar a encadenar amb els Paralímpics. "Eren uns Jocs de dimensions molt més reduïdes; tot era molt més fàcil de gestionar. Com que els Jocs havien anat molt bé, els que hi treballàvem estàvem relaxats. Vaig quedar admirada pel gran esforç que fan, i el resultat que aconsegueixen, els que competeixen amb cadira de rodes o amb pròtesis. Poder treballar per als Paralímpics va ser un final encara més rodó", recorda.

stats