Publicitat
Publicitat

El director canadenc presenta a Venècia la magistral 'A dangerous method'

Cronenberg fa parlar Freud i Jung

Hi ha pocs directors de cinema que es puguin vantar de no haver fet mai una mala pel·lícula i David Cronenberg és un d'ells. El festival de Venècia ha tingut l'honor de presentar a competició el seu nou film, A dangerous method , personal aproximació a les figures de Sigmund Freud i Carl-Gustav Jung. L'obra, a priori, s'intuïa com la culminació d'una carrera puntejada per la recerca psicoanalítica: l'hora de posar en primer pla el subtext latent a films com Inseparables (1988), Crash (1996) i Spider (2002). I, si bé el film pot ser considerat una (deliciosa) raresa en la trajectòria de Cronenberg, a causa de la seva austeritat i l'obsessió per la paraula, no traeix en cap cas l'essència de l'univers del director canadenc. Si més no, es tracta d'una obra mestra més en el context d'una carrera prodigiosa.

El primer que crida l'atenció de A dangerous method -basada en l'obra teatral A talking cure , de Christopher Hampton- és la vocació de ser una pel·lícula parlada. De fet, sembla un film elaborat mitjançant el mètode socràtic. Els diàlegs s'encadenen un rere l'altre, mentre Cronenberg observa els personatges de prop, construint una meravellosa i densa peça de càmera. Seria quasi ridícul intentar resumir el torrent d'idees que flueixen pel film, però tot i així, la pel·lícula renuncia a ser un totxo academicista, apostant per una certa poètica del llenguatge. Una musicalitat invocada, per exemple, en les fascinants cartes que intercanvien Freud (Viggo Mortensen), Jung (Michael Fassbender) i Sabina Spielrein (Keira Knightley), tercer vèrtex del triangle intel·lectual i sentimental del film. "Les cartes de Freud i Jung formen el cor d'aquest projecte -va explicar Cronenberg a la roda de premsa-. La Viena del període era com un internet abans d'internet: la gent intercanviava cartes de manera compulsiva. Si enviaves una missiva al matí, esperaves la resposta a la tarda".

Història, ciència i emoció

A dangerous method és el film d'un cineasta a l'apogeu de la seva maduresa. Cronenberg aborda les claus del diàleg entre Jung i Freud des de múltiples perspectives (la tensió entre la raó i els instints, la fixació sexual, els límits de la ciència...), però també aprofita per retratar els dilemes d'una època crucial de la història europea. "Al començament del segle XX, Europa vivia submergida en el somni d'un progrés imparable -va explicar Croneberg-, i les idees de Freud, que parlaven del subconscient com d'un univers interior incontrolable, van trastocar aquella concepció idealitzada de la civilització". De fet, al final del film s'introdueix l'espurna que desembocà en l'eclosió de la Primera Guerra Mundial.

En tot cas, la grandesa de A dangerous method radica en el talent de Cronenberg per unificar les tres dimensions del film. En primer lloc, l'atenció detallista a l'ús del llenguatge com a eina de reflexió i seducció (es diria que Cronenberg ha après de Manoel de Oliveira o Jean-Marie Straub). Després, la brillant creació d'imatges simbòliques, com la taca de sang que certifica l'amor físic de Jung i Spielrein. Finalment, el retrat de l'aventura personal d'un home (Jung) que descobreix, amb resignació, la seva profunda fragilitat; un drama no gaire llunyà al del protagonista de L'edat de la innocència (1993), de Martin Scorsese.

La cicatriu interior de Garrel

A més del gran film de Cronenberg, la Mostra s'ha vestit d'aparador per la nova pel·lícula de Philippe Garrel, un cineasta fonamental per comprendre el cinema francès de la modernitat. Sota el títol Un été brûlant , Garrel construeix un nou mosaic de criatures turmentades per la naturalesa indomable del desig; entre elles, un pintor interpretat per Louis Garrel i una actriu italiana encarnada per Monica Bellucci. Al cinema de Garrel, les emocions ho són tot i s'expressen de forma visceral. Els cossos dels actors són l'epicentre de l'acció i quan els personatges prenen la paraula ho fan per debatre sobre l'abisme del suïcidi, la necessitat de la revolució o per expressar el menyspreu envers les polítiques contra la immigració de Nicolas Sarkozy.

Un été brûlant és un film sensual i misteriós, ple de punts de fuga i confessions a cau d'orella. Un film incomprès per un públic que, al final de la projecció, va manifestar el seu descontent amb xiulets, repetició de la reacció que va rebre La frontière de l'aube , l'anterior film de Garrel, al Festival de Canes del 2008. Potser és el preu a pagar per seguir sent un cineasta honest i idealista en un panorama fílmic dominat pel cinisme.

Més continguts de