A dins de la Cursa de la Mercè
BarcelonaAgafo el metro, de Plaça Catalunya a Plaça Espanya, i al vagó hi ha dotzenes de corredors amb la samarreta carbassa que, com jo, van a fer la Cursa de la Mercè. Deu ser de les més veteranes de Catalunya, fa 38 anys que se celebra. Hi ha qui et diu: “Uf, no, jo no la faig, hi ha massa gent!”, i té raó. 10.000 inscrits. Però és la cursa que comença la “temporada” de curses i l’ambient és alegre i pop. Tan bon punt arribo al calaix, a Maria Cristina, quan encara falten 15 minuts per a la sortida, em trobo el clàssic senyor que pixa contra la paret, amagat entre les plantes. És el dorsal 4266, a qui saludo des d’aquí, perquè hauria tingut temps d’anar a un bar o de fer cua als lavabos portàtils, però que, mira, ho deu trobar una excentricitat. Al seu costat, el dorsal 2052 també canvia l’aigua de les olives amb espolsada inclosa.
Veig en Carles Castillejo, trotant tranquil·lament pel voltant de l’estand dels xips grocs. El cronometrador oficial de la cursa, l’Andreu Ballbé, exatleta, campió dels 800 metres en quatre ocasions, em diu, tot mirant-se’l: “Hauria de guanyar ell, però considera que no guanyarà perquè ve de vacances”. Li pregunto si li sembla que serà així. “Home, són gent competitiva. Un cop s’hi posen, tiren!” I tindrà raó, perquè en Castillejo serà el guanyador dels homes. “I de les dones què?”, li demano. “Per a mi, la favorita és la Laia Andreu. Aquesta és bona, perquè ve de la muntanya”. I també tindrà raó.
Sortim. Ambient. Corredor descalç amb portaxips amb bandera espanyola al turmell que enraona amb un amic. Està content perquè baixarà de cinquanta. Grup d’amics amb estelada que porten un noi en cadira de rodes. “Va, tireu que al final fa baixada!”, diu ell. Jo somric i els dic: “No, eh?” I ells criden: “Ho veus? Ho veus?” Un xicot em pregunta: “Quin temps faràs?” M’agradaria baixar de cinquanta, però no sé si podré. A la Gran Via, un colom picosseja un vomitat. Una noia pàl·lida, amb vestit de nit, encara amb una copa a la mà, vincladissa com un jonc, crida: “Sou els millors!”, i nosaltres l’aplaudim. A l’asfalt veig la línia blava, mig esborrada, de la marató. El quilòmetre 37 a terra. Recordo què sento quan la faig, la marató, i passo per aquí. I quan la faci, recordaré aquesta cursa. La frescor que duia al cos. M’agraden més les curses llargues perquè no haig d’anar de pressa. “Cadira, cadira, un revolt!”, xiscla un noi. Per avisar els de la cadira de rodes.
Arribo asfixiada i veig que no he baixat de cinquanta per trenta segons. Camino per anar a buscar l’aigua i veig que els repartidors de flyers (d’altres curses) ja no són, com abans, només estudiants. Hi ha senyores, avis... A la meva dreta una dona de pell de colacao li fa un petó a una nena (la seva filla) mentre un home (el seu) li aguanta un ram de flors. És la Janet Becerra, la tercera classificada. La saludo. És boliviana i viu a Sabadell. Xerrem una estona. “ Los periodistas siempre se equivocan con mi nacionalidad ”, em diu. I m’explica que no pot entrenar-se com voldria, perquè treballa tot el dia i a més té la nena. Li pregunto què ha fet de temps. “No he mirado. Treinta y seis y algo... ” No té club ni entrenador, només és una dona que corre, que va venir aquí tota sola, el 2006, a treballar. La felicito, em felicita i acabem parlant de restaurants bolivians. Li dic que a Sabadell he anat a Las Brujas i llavors em recomana La Panchita. Me’n vaig caminant amb el dorsal posat, plena d’optimisme, pensant a menjar-me uns pacumutos.
