Sant Feliu de GuíxolsEl Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols va tancar dissabte una brillant tercera jornada gràcies al programa doble que formaven, d'una banda, la cantant nord-americana Cyndi Lauper, i de l'altra, l'estrena del projecte conjunt entre el compositor i pianista de Vinaròs Carles Santos i el grup experimental barceloní CaboSanRoque.
Lauper va omplir l'Espai Port, l'escenari principal del festival, un recinte a l'aire lliure al costat del mar, i Santos i CaboSanRoque, que estrenaven la programació de música clàssica de la Porta Ferrada, el teatre-auditori municipal.
Veu i actitud
Vestida de cuir negre de dalt a baix, una gairebé sexagenària Cyndi Lauper (Nova York, 1953) va irrompre a l'escenari mitja hora tard, però com un cicló. La cantant nord-americana, cara de veure a casa nostra, passava per la Porta Ferrada com a part de la gira de presentació del seu últim disc, Memphis blues (2010), un àlbum dedicat al gènere del títol per al qual va comptar amb la col·laboració de B.B. King i Allen Toussaint. "Molts em pregunten per què canto blues. Quan vaig començar a cantar admirava molt les cantants de blues i la meva primera feina com a professional va ser cantar versions de Janis Joplin". El blues de Lauper, però, no és ni trist ni desconsolat, sinó sensual i ple d'energia.
La cantant va defensar mitja dotzena de temes del seu onzè treball, en formació de sextet i acompanyada de piano, orgue, guitarra, baix i bateria, mentre es movia de punta a punta de l'escenari, s'estirava a terra panxa amunt, amb el cap penjant de l'escenari, i girava sobre ella mateixa amb una energia envejable. I tot plegat, fent gala d'una veu meravellosa, potent i amb un rang amplíssim, que li permet cantar aguts de vertigen sense immutar-se.
Lauper va mostrar també de seguida les seves dots de showman quan va desaparèixer de l'escenari durant la interpretació de She bop -el primer dels diversos temes que va recuperar del seu debut She's so unusual (1983)- per aparèixer entre el públic. Simpàtica i sense embafar amb clixés tipus " I love you " (va fingir no saber què volia dir la paraula guapa quan algú l'hi va cridar des del públic, forçant-lo a repetir la floreta en anglès mentre ella reia a cor què vols), Lauper va signar un xou d'una hora i mitja divertit i entretingut, molt hàbil a l'hora de dosificar els moments més intensos: quan va cantar el tema principal de la banda sonora de la pel·lícula Els Goonies (1985) i quan va recuperar la icònica Girls just want to have fun del seu debut, amb la qual va fer cantar i ballar el públic. Les balades Time after time i True colors (del disc homònim del 1986) van completar un repertori que va incloure una versió del What's going on , de Marvin Gaye.
L'home contra la màquina
Unes hores abans, Carles Santos i CaboSanRoque havien estrenat també amb èxit Maquinofòbia pianolera , un concert per a piano i orquestra mecànica coproduït pel Festival de la Porta Ferrada i el Mercat de Música Viva de Vic, amb el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i el codirector del festival de música avançada Sónar, Enric Palau, entre el públic. El concert alterna solos del piano de Santos, de vegades minimalista i repetitiu, i d'altres, romàntic, amb solos de l'orquestra mecànica. Tot això acompanyat dels instruments que toquen els tres membres de CaboSanRoque: guitarra, acordió, un orgue de canonades, percussions i electrònica, entre d'altres.
L'orquestra mecànica és la de Torn de nit , l'anterior espectacle de CaboSanRoque, però la màquina (creada a partir d'una línia de muntatge d'una fàbrica de galetes) ha estat profundament millorada i la seva capacitat de fer música és molt superior a la d'abans: inclou un xilòfon i un metal·lòfon, el mencionat orgue de tubs i seccions de percussió, corda, vent i aigua, que fan bombolles dins d'alambics transparents que s'il·luminen per permetre al públic seguir visualment el concert i entendre què està sentint.
Completen el xou les veus dels protagonistes, Santos i els tres CaboSanRoque, que emeten sons inintel·ligibles però expressius (cent per cent Carles Santos), amb moments especialment brillants, com quan el trio dialoga per torns amb Santos abraonant-se sobre el piano. Al final del concert sembla que l'orquestra mor. L'home venç la màquina.
