Publicitat
Publicitat

David Verdaguer: "És molt important recordar que la nostra feina és jugar"

El poder de les riallesDavid Verdaguer té la comicitat a les venes. Tot i això, reivindica la capacitat dels actors de comèdia de fer drames amb la mateixa intensitat, ja que, segons diu, "fer riure és el més difícil, un cop aconseguit això res no t'atura"

David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) va ser el reporter del bigoti més conegut de Catalunya i ara arrenca aplaudiments i bones crítiques pel personatge -dramàtic però amb un punt de comicitat hilarant- que interpreta a l'obra Litus , a la Sala FlyHard de Barcelona. Amb aquesta peça teatral tanca un curs fructífer, en què també ha estat protagonista de la sèrie de Dagoll Dagom La sagrada família .

Amb l'obra Litus els crítics i el públic s'han posat d'acord. Què té que agrada tant?

Doncs sí, l'obra està agradant molt i crec que és perquè la gent viu una catarsi quan la veu. Vénen al teatre i amb aquest text es riu i es plora, i això fa que la gent se senti bé. L'obra parla de moltes coses, gira al voltant d'un amic comú dels quatre personatges i tot i que comença com a comèdia és un drama amb punts de thriller . El text parla de la malenconia, de l'amistat, i sobretot d'aquesta generació nostra que no ens volem fer grans.

Tu no et vols fer gran?

No, no em vull fer gran. I crec que això no és ser immadur. De fet, en aquesta feina és molt important no créixer i recordar que el que fem és jugar. Però a mesura que et fas gran irremeiablement vas adquirint compromisos, responsabilitats, i t'agafen més ganes d'agradar... I quan ets actor el que has de fer és passar-t'ho bé i comunicar, has d'intentar arribar als altres. A mi els compromisos no m'agraden gaire. Assumeixo molt compromís amb la meva feina i amb els meus amics, però els altres compromisos m'espanten una mica. I amb això estic batallant, entre aquestes pors als compromisos i la valentia d'afrontar-los.

Aquest any has entrat a les cases de Catalunya amb la comèdia La sagrada família . Com ha estat l'experiència de treballar amb Dagoll Dagom?

M'ho he passat molt bé. Fer ficció a la tele és una cosa que m'agrada molt i com que els personatges d'aquesta sèrie són molt divertits he disfrutat molt. A mi el que m'agrada és actuar, sigui on sigui.

Però a la teva carrera has fet més papers humorístics que dramàtics. Això t'encasella molt?

En televisió tot el que he fet ha estat comèdia i és veritat que és un mitjà que t'encasella molt. També és cert que la comèdia encasella més que la tragèdia perquè ningú es planteja que un actor tràgic no pugui fer una comèdia però és difícil per a un actor còmic fer drama.

Què és el que més t'agrada?

És difícil però si hagués de triar em quedaria amb el teatre.

Tot i això la teva etapa més coneguda segueix sent la del reporter del bigoti a l' APM.

Sí, va ser un personatge molt conegut i forma part de l'imaginari col·lectiu. Fent aquell personatge ho vaig aprendre tot. Era un paper en què havia d'improvisar molt, havia de ser molt ràpid, i vaig aprofitar l'experiència d'haver fet teatre al carrer. Va ser una gran experiència

Encara pesa?

Tot el bo que tinc ho tinc gràcies al reporter del bigoti, però també tot el dolent. A la tele els personatges pesen molt i sembla que després d'un paper tan còmic no pots fer res seriós. Quan es va acabar només rebia ofertes per fer personatges similars i vaig haver de dir que no moltes vegades. En aquesta feina és més important dir que no que dir que sí.

Ara, en època de crisi, potser és més difícil dir que no.

És cert. Ara en aquesta època de vaques magres dic més que sí.

Com us afecta la crisi, als actors?

Jo ara haig de fer 40 feines per poder viure com si en tingués una de fa uns anys, i això que sóc un actor amb sort. Però aquest any la cosa ha baixat molt. El que passa és que la nostra feina sempre ha estat molt inestable, i estem acostumats a aquesta inestabilitat. Però ara amb la crisi estem més espantats i aquesta inestabilitat que abans era normal ara ens preocupa molt.

Què en penses de les retallades que s'estan fent en cultura?

Em semblen una animalada. Sé que la cultura no és un bé palpable i no sembla una gran prioritat, però la cultura és molt necessària perquè fa persones. Està clar que és més important una barra de pa i que t'operin, però la cultura té una gran importància per a la societat i em fa la sensació que ningú se n'adona.

Al teatre has actuat al costat d'alguns grans actors de l'escena catalana, com Joan Pera i Lloll Bertran. Com va anar l'experiència?

La Lloll és un sol, una actriu de sis premis Max i que és on és perquè és molt bona. És bona companya, bona actriu i bona persona. I en Joan Pera és un mestre que té la comicitat a les venes. I és un gran treballador. Se n'aprèn molt d'ell.

Com portes les crítiques?

El que no m'agrada dels crítics és que amb els actors joves són molt més durs que amb els actors consagrats. Fa uns anys no encaixava tan bé les crítiques. Recordo que Quim Monzó criticava molt el redactor amb bigoti i fins i tot en va fer un article, que era força demolidor. Em va matar. Jo l'admiro molt i em va afectar molt aquella crítica. Ara potser m'ho prendria més bé.

Més continguts de