N. D'Agosto i E. Bell: "Per a dos actors joves, 'Destino final' és perfecte"

Amb la seva estrena l'any 2000, Destino final va deixar les coses clares: els seus personatges ho tenen molt difícil per poder sobreviure. Així, part del misteri de la pel·lícula consisteix a veure quan i com moriran. Onze anys després ens arriba el cinquè film d'aquesta franquícia de terror amb un punt d'humor macabre. A Destino final 5 els actors novells Nicholas D'Agosto i Emma Bell encapçalen el repartiment interpretant una parella que marxa d'excursió amb alguns companys d'oficina. Les coses agafaran un to sinistre quan part del grup acabi escapant-se d'un accident d'autobús que hauria pogut acabar amb les seves vides.

Per molt que les seqüeles abundin en aquests moments, arribar fins a la cinquena part no és fàcil.

Nicholas D'Agosto: Warner Brothers va donar molt de suport a escala internacional a la quarta part. Les anteriors no havien tingut aquest tipus de promoció. Però no crec que s'esperessin que funcionés tan bé com va fer-ho. Quan van veure la resposta que hi havia van decidir tornar-hi. És emocionant formar-ne part.

En algun moment van dubtar si era bona idea fer aquesta pel·lícula? Precisament perquè es tracta de la número cinc.

N.D'A.: No m'ho vaig mirar així. Tens els teus dubtes però només perquè era àmpliament acceptat que la quarta havia estat la pitjor. Però nosaltres som joves. Per a nosaltres aquest és encara un gran film, un projecte que ens emociona molt. Des del principi [els productors] van deixar-nos les coses clares sobre com farien que aquesta pel·lícula fos diferent, com volien fer-la millor i tornar a l'essència de la primera. Aleshores van dur l'Steven [Quale, el director] i vam veure que volien que fos tècnicament interessant i avançada. Amb l'Steven vam treballar amb càmeres en 3D, dues de les úniques deu que hi havia disponibles arreu del món aleshores. [Martin] Scorsese n'estava fent servir dues més. Veus la textura d'aquest film i no sembla 3D perquè estem acostumats a un 3D molt invasiu i que ve cap a tu. Aquí el 3D és suau i profund. O sigui que, si al principi havíem tingut algun dubte, després només va ser una sorpresa darrere de l'altra.

Emma Bell: Jo estava molt emocionada de formar-ne part. Quan vaig fer la prova de càsting estava convençuda que no em donarien el paper perquè era una gran pel·lícula d'estudi. Sabia que seria un rodatge llarg, que hi hauria molta pantalla verda i que això m'aportaria un gran potencial com a actriu, que podria experimentar.

Steven Quale s'ha fet un nom gràcies a la seva feina com a director de la segona unitat a Avatar i Titanic . Com va ser treballar amb ell?

N.D'A.: Va ser genial. Al principi ens va convidar a tots a sopar individualment. Va seure amb nosaltres per coneixe'ns. Era important per a ell perquè era la primera vegada que duia les regnes. Quan les coses es van posar crues emocionalment, ens va guiar molt i estava obert als nostres suggeriments. I quan les coses havien de ser tècniques, duia el comandament i tothom sabia quina era la seva feina.

És difícil això de veure's morint a la gran pantalla?

E.B.: Per desgràcia m'ha passat força a la meva carrera. A The walking dead vaig tenir una mort horrorosa. Sempre és dur per a la meva mare, és qui pitjor ho porta. Per a mi fins a cert punt és divertit perquè són moments molt dramàtics i carregats emocionalment. El dia que vam rodar aquestes escenes [a Destino final] no deixava de riure entre presa i presa.

Entenen aquesta fascinació cap a la mort i el cinema de terror?

N.D'A.: Una de les coses que ens agrada comentar sobre la nostra pel·lícula és que, de fet, si mires Saw o alguna cosa així, no hi ha sentit de l'humor ni gaire lleugeresa. El que hi ha són humans fent coses molt dolentes a altres humans. I a la vida real això passa, o sigui que d'alguna manera t'ho pots creure. Però a la nostra pel·lícula, encara que sigui terrorífica i tingui aquest punt de suspens, no hi ha res brutal, ni tortura. Et pots involucrar molt en la història, però quan surts del cinema no et sents brut, ni sents que la raça humana sigui horrible. Els dolents no som nosaltres mateixos i crec que aquesta és una de les coses boniques dels nostres films i un element que els fa especials.