Publicitat
Publicitat

Capítol 2 Crònica de Palmarin

De Dakar cap al sud

Quan des de la capital, Dakar, vas cap avall, que és com molts en diem, d'anar cap al sud, et trobes amb una ciutat molt important a la regió que s'anomena Mbour. Notes que t'hi acostes perquè senzillament els senyals de caos es multipliquen.

Abans d'entrar-hi del tot hi ha un desviament cap a l'esquerra, cap a l'oest. S'anuncia amb gran terrabastall publicitari el nom de Sally. Els que venim de fora i estem acostumats a la dimensió del fenomen turístic a casa nostra no tenim la impressió que darrere d'aquesta indicació s'amaga el que segurament és el centre turístic més potent de tot el Senegal. Un tros de costa on s'han instal·lat tota una colla d'hotels, normalment de capital francès, que acullen durant tota l'època que aquí anomenen seca, des del novembre fins al juliol, una munió de turistes feliçment engabiats en espais exclusius i platges inaccessibles per als autòctons. I, tanmateix, és a fora de les gàbies relluents que palpita la vida.

Vaig visitar-ho en la primera anada al Senegal, m'hi vaig arribar amb la Laura per comprovar si era un lloc on podíem passar uns dies. Jo ja sé que la Laura i jo som rars i que, a més a més, haver anat durant 40 anys d'un hotel a l'altre de països diferents ens fa clients difícils i desficiats. Hi fórem unes tres hores i tornàrem esgarrifats i cofois al nostre hotel campament africà, amb capital africà, incomoditats africanes i portat per africans. Segurament no en saben tant sobre serveis ni costums, però hi tornàrem feliços, com si haguéssim estat a un pèl de fer una malifeta i en el darrer moment ens n'haguéssim adonat, evitant el pecat, però, com cal als fills del judeocatolicisme marxista, amb una mica de remordiment. Ens varen acollir orgullosos i satisfets que haguéssim renunciat al luxe de Sally per tornar amb ells. Em sembla que no entengueren que vàrem tornar només perquè amb ells, al Yokam, que és com es diu l'hotel campament on ara escric, hi palpita la vida.

De cop, el meu conductor-lluitador fot un cop de volant, el cotxe trema, tot d'una sembla tenir pneumàtics i amb un esgarip ens aturem a un pam d'un vell exageradament alt, amb una túnica blava voleiant amb l'aire que aixequen els cotxes, fent gestos al cel amb un cap que es veia desarborat. Jo no sé endevinar si presencio un atac de misticisme o de bogeria. Sovint s'assemblen tant.

Ningú diu res, com si aquell home que passa gesticulant imprecacions al cel mereixés un respecte especial, i tot d'una es crea un espai de calma, de serenor inesperada, es para la circulació i deixa que aquell home passi amb els seus escarafalls mirant al sol impenitent. Potser pensen que és bo que algú digui al cel com es pateix aquí baix. Després, al senyal de ningú, es reorganitza el caos i tornem a fer camí, enmig de la gentada de Mbour: joves -quasi sempre majoria-, vells, estudiants, venedores de fruites del temps, policies i molta gent asseguda mirant. A la ciutat, la pobresa es mostra més indigna encara. Segurament la majoria d'ells no tenen cap altre ofici que no sigui esperar que els vells déus abandonats canviïn el rumb de les coses. Però tanmateix, amarats de pobresa, seuen allà com si en els ulls els brillés un bri de fascinació. Estan mirant com, malgrat tot i per damunt de tot, la vida palpita.

Més continguts de