Publicitat
Publicitat

Demà: Natàlia Via-Dufresne

Pasqual Maragall

Reconeixement "Vam retornar una il·lusió i un orgull col·lectius a una ciutat que havia estat derrotada i que havia patit molts anys d'especulació, de falta d'inversions i de negligència"

Pasqual Maragall va liderar el projecte de Barcelona 92, va aconseguir la nominació per a la ciutat davant de rivals tan potents com París i va ser el responsable del comitè organitzador. Va fer, doncs, de locomotora de principi a final. Vint anys després d'aquell gran esdeveniment que ens va fer pujar l'autoestima a tots es mostra agraït amb la ciutadania que hi va contribuir i gosa revelar alguns entrebancs. Quant a la nominació, recorda: "No ho teníem gens clar. Confiàvem en les nostres possibilitats però jo no vaig saber que havíem guanyat fins uns moments abans de la famosa frase de Samaranch, « À la ville de... Barcelona! », per les senyals de l'italià Franco Carraro, membre del Comitè Olímpic Internacional: em va fer el gest d'OK".

Durant els anys d'organització, destaca com a principals dificultats "el moment crític de les inundacions a l'Estadi Olímpic durant els Mundials d'atletisme, el 1989, i l'amenaça latent d'ETA". Aquests esculls, però, i molts d'altres que hi va haver, en bona part van ser un estímul per afinar més tots els preparatius.

L'exalcalde de Barcelona i expresident de la Generalitat continua avui rebent elogis d'aquell esdeveniment. "Amb el temps s'ha consolidat la idea que l'èxit verdader va ser la transformació de la ciutat aprofitant els Jocs", diu. De tots els aspectes que van contribuir a l'èxit dels Jocs, ell en destaca "la massiva implicació ciutadana, que es va produir de manera espontània". "La implicació de la gent corrent, vehiculada principalment pel voluntariat, va marcar una gran diferència amb experiències anteriors, i fins i tot posteriors", opina.

Pel que fa al llegat dels Jocs de Barcelona, Maragall subratlla: "D'una banda, la posada al mapa de la ciutat a escala internacional, des d'aleshores a primera divisió. De l'altra, l'aprofitament de la inversió en infrastructures per resoldre dèficits històrics i cohesionar la ciutat reequilibrant-ne i regenerant-ne les parts més deprimides. Vam aprofitar l'ocasió que una ciutat veu passar per davant un o dos cops cada segle. Vam aprofitar l'oportunitat històrica per transformar determinats components d'una ciutat de 2.000 anys d'història sense que l'esperit de la ciutat i de la història hagués de mudar. Vam retornar una il·lusió i un orgull col·lectius a una ciutat que havia estat derrotada i que havia patit molts anys d'especulació, de falta d'inversions i de negligència. Vam completar la ciutat obrint-la al mar. I vam millorar-ne la connectivitat, les comunicacions i les telecomunicacions".

"I quins van ser, per a vostè, els moments més bonics d'aquells quinze dies?", li pregunto. "El més obvi i condensat, i alhora més alliberador, va ser el moment de l'encesa del peveter. La cerimònia inaugural va ser magnífica, i així es va percebre arreu. Però la sensació global, el regust després de tots aquells anys i la implicació de tota la ciutat és el més bonic".

Més continguts de