Publicitat
Publicitat

Discutits només per existir

Som davant un nou episodi d'un serial ratllat: el TSJC ha dictat cinc noves resolucions que qüestionen la política lingüística catalana. En quatre, insta la Generalitat a escolaritzar en castellà quatre infants. En l'altra, declara nuls alguns articles del reglament d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona, com el que diu que el català és la llengua d'ús preferent a l'administració municipal.

Podríem argumentar en termes jurídics, sobre la base de la Constitució, l'Estatut i les lleis catalanes, la disconformitat amb aquestes resolucions. Ja vam fer-ho en casos semblants i no cal insistir-hi: si les resolucions judicials han d'aplicar al cas concret un manament abstracte de la llei, en matèria de llengua el TSJC, com també el Suprem, fa el contrari: pretén canviar una llei que mai no ha agradat als magistrats per resoldre un cas concret pel qual professen una indissimulada simpatia.

Més val plantejar la qüestió en termes d'equilibri de poder. La Constitució del 1978 va voler canviar l'Estat. I en matèria de distribució territorial del poder i de reconeixement de la pluralitat lingüística i cultural, els poders de l'Estat s'han resistit al canvi i opten per perpetuar la preeminència del castellà i la cultura que s'hi expressa a tot el territori de l'Estat. Una causa més del descrèdit institucional en què ha caigut un Estat que sovint incompleix el que pacta.

Aviat farà 30 anys que el Parlament va aprovar la primera llei de normalització lingüística. L'objectiu compartit per la majoria és que tothom es pugui expressar en català i en castellà, però que el català sigui la llengua normalment emprada a les nostres administracions i serveis públics. Volem, sobretot, que a Catalunya hi hagi un sol poble. Refusem, en essència, dues coses: que el català sigui una llengua de segona i que la població de Catalunya es divideixi en dues comunitats lingüístiques. Des del primer dia, els poders de l'Estat i una petita minoria irredempta han combatut aquests objectius qüestionant el que som: un sol poble.

Els tribunals han magnificat petits conflictes i han silenciat l'absoluta normalitat amb què la societat catalana assumeix els objectius. Han reverenciat les normes de l'Estat, mai favorables al català, i han menystingut les normes catalanes, mai contràries al castellà. Han decidit sovint en defensa de la llengua emprada pels magistrats que els componen.

Caldrà continuar tossudament defensant uns objectius compartits i raonables. Però també caldrà que ens convencem que Espanya no serà mai la Suïssa del sud que alguns havíem imaginat i que ens cal un altre escenari. Un escenari més sobirà que ens permeti decidir a nosaltres, a tots els ciutadans de Catalunya, quin futur volem per a la nostra llengua, quin futur volem per al nostre poble.

Més continguts de