Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Dóna'm la mà

Música contra els prejudicis Una orquestra formada per joves de Soweto ha tocat a París la música del Cavaller de Saint-George, un compositor negre, fill d'una esclava, que va ser molt popular durant el Segle de les Llums i ràpidament oblidat quan Napoleó va restaurar l'esclavisme

" Voilà ". Rosemary Nalden fa una gran inclinació de cara al públic i, assenyalant l'orquestra, afegeix: "Els joves de Soweto també poden interpretar perfectament Rameau i fer-ho amb una gran bellesa". Un llarg aplaudiment esclata a la sala Gaveau, a París. Diumenge 24 de juny del 2012.

Amb aquesta referència a Jean-Philippe Rameau, la violinista britànica Rosemary Nalden, directora i fundadora de l'orquestra de l'escola de música de Soweto, Buskaid -"dóna'm la mà"-, ho ha volgut deixar clar no només amb la música sinó també amb les paraules: una orquestra de negres pot interpretar els compositors clàssics tan bé o millor que una orquestra de blancs. Inclús el retrògrad Rameau...

Però comencem pel començament perquè el que ha passat aquest diumenge de juny a la sala Gaveau és una feliç convergència de fets que comencen al Senegal, segueixen al París del Segle de les Llums, travessen el continent africà fins a arribar a una escola de música de Soweto, recalen altre cop al Senegal i retornen al cap de tres-cents anys a la capital francesa per recordar-nos un debat que mai ha deixat de palpitar en els ambients racistes de la cultura.

A principis del segle XVIII, una esclava senegalesa, que es deia Nanon, va sortir de l'illa de Goré, davant les costes del Senegal, i va arribar a l'illa de Guadalupe per treballar en una plantació. Diuen que la Nanon era d'una bellesa encegadora. L'aristòcrata francès Guillaume Tavernier de Boullongne, capatàs de la plantació, se'n va enamorar i d'aquella relació en va néixer un nen. El pare va portar a París quan tenia deu anys, el va introduir a la cort i li va donar una educació elitista. Conegut amb el nom de Cavaller de Saint-George, el jove mestís es va convertir en un gran violinista, compositor i director d'orquestra, a més d'un hàbil espadatxí, "gran seductor" i admirat esportista, capaç de travessar el Sena en ple hivern nedant amb una mà lligada a l'esquena.

En els ambients culturals de París es vivia aleshores la querella dels bufons , que enfrontava els partidaris de les normes musicals dictades per Rameau i la nova música vinguda d'Itàlia. A favor de Rameau hi havia l'Església, el rei i l'amant del rei, la senyora Pompadur, que acostumava a lluir un criat negre com si fos un gos de companyia i que s'irritava que un negre pogués tocar el violí. Al costat de la música italiana i dels reformadors com Rousseau -que va comparar l'òpera francesa amb una "oca grassa incapaç d'aixecar el vol"- hi havia la reina Maria Antonieta.

Al capdavant de l'Òpera Reial

El Cavaller de Saint-George formava part dels progressistes i la reina el va protegir donant-li la direcció de l'Òpera Reial, encara que va durar poc en el càrrec, ja que algunes de les dives es van negar a ser dirigides per "un negre". Amic dels liberals, Saint-George es va fer maçó de la mateixa lògia que Voltaire i va lluitar a favor de la Revolució dirigint un regiment de negres i mestissos. Mort l'any 1799, amb l'arribada de Napoleó, que restitueix l'esclavisme, les composicions del Cavaller de Saint-George van ser completament oblidades fins que, dos-cents anys després, el periodista de Le Canard Enchâiné Alain Guédé va descobrir-ne les partitures quan feia una investigació sobre Mozart. Des d'aleshores, Guédé ha convertit la recuperació de la música de Saint-George en una croada personal, primer, ens explica, "per la seva bellesa", i, segon, "perquè encara val la pena seguir lluitant en contra del racisme". Fascinat, doncs, pel mestís de l'illa de Guadalupe, Guédé en va escriure la biografia, va fer el llibret d'una òpera i avui dirigeix una associació que promou l'execució de les seves partitures. Un dia va rebre una trucada des de Soweto. Era Rosemary Nalden. Volia les partitures de Saint-George per als seus joves de l'escola de música. Rosemary li va recordar que ella havia tocat amb el grup de John Eliot Gardiner i que a Soweto tenia uns excel·lents solistes. Van quedar que no seria cap mala idea estrenar algun dia aquesta música negra a París, dos-cents anys després que se l'hagués tirat a les escombraries de la història. I així va ser com finalment el Cavaller de Saint-George va ser rehabilitat fa uns dies a París: música clàssica escrita per un negre, interpretada per una orquestra de joves negres nascuts en un dels guetos més pobres del món. Tot plegat amb un bis de Rambeau. Sense venjances. Només una mica d'ironia britànica made in Rosemary i molt ubuntu , la paraula que a Sud-àfrica expressa -com acostuma a explicar Mandela- el sentiment profund segons el qual som humans només a través de la humanitat dels altres.

Entremig, encara una història que passa a Dakar. El desembre del 2010 una orquestra francesa va portar per primera vegada a l'Àfrica la música de Saint-George. La van tocar davant de set caps d'estat africans -entre els quals Gaddafi- al Festival Mundial de les Arts Negres. Els mandataris van arribar tard i l'acte va trigar tres hores a començar. Com que tenien pressa, van fer aturar el concert al cap de 45 minuts. Si ells marxaven, s'havia acabat per a tothom. L'endemà, sense polítics ni cortesans, els músics van anar a l'illa de Goré i van interpretar la Marxa fúnebre de Saint-George a la casa dels esclaus. Ho van fer davant "la porta del no retorn", la mateixa que un dia va veure sortir la guapa Nanon camí de Guadalupe.

I un últim detall: a París, el carrer Richepance -el nom del militar que Napoleó va enviar a Guadalupe per restituir l'esclavisme- porta des de l'any 2002 el nom del Cavaller de Saint-George: a vegades la història també té alguns petits moments d'oxigen.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT