05/07/2011

Dos-cents morts i les dues Espanyes

2 min

Doncs no, ahir no em vaig mirar la minisèrie emesa per T5 sobre l'11-M. Per dos motius: 1/ tenia coses més importants a fer, i 2/ aquest tipus de programes em repugnen. Centrem-nos en el segon motiu. Per què em repugnen aquests programes?

¿Quin interès té explicar el que ja sabem, recreant uns fets que, quan els recordem, encara ara ens deixen en silenci i amb el cap cot? Sí, ja sé les excuses dels perpetradors d'aquest tipus de productes: "Volem reflectir el drama humà" o bé "És un homenatge fet des del respecte més absolut per a les víctimes i les seves famílies". Però com que, qui més qui menys, ja s'afaita (o es depila), tots sabem que aquí del que es tracta és d'esprémer la morbositat buscant audiència. I a més morbositat, més audiència. I ara vostè em dirà: "¿I com ho sap vostè si diu que ni ho ha mirat ni ho pensa mirar?" Torno al tema de l'afaitat (o depilat): ¿vostè creu que una cadena privada com la que ens ocupa, amb la trajectòria que ara no descobriré, recrearà l'assassinat de 200 persones per fer Bambi ? Oi que no? Doncs això.

Ara bé, aquesta història té una torna apassionant. Parlar de l'11-M a Madrit (no ciutat sinó concepte) és parlar de les dues Espanyes eternes. En aquest cas, la que diu que va ser qui va ser i la que encara defensa que va ser ETA. I és aquesta segona la que ja abans-d'ahir va treure a tota portada l'entranyable titular "Tele 5 estrena un docudrama de l'11-M que intenta en va apuntalar la versió oficial" i que deia a doble pàgina que "Telecinco estrena una TV movie de Prisa que amaga els interrogants o els cobreix amb elements de ficció que convenen a la realitat oficial". Vaja, que els 200 morts estan entre "tot pel share " i "la terra és plana". I a mi, la veritat, no sé què és el que em fa venir més arcades.

stats