Publicitat
Publicitat

Enric Gómez: "Viure de repte en repte crea addicció, i això m'inquieta"

Sense aturador No és esportista ni aventurer professional, però viu de repte en repte. Acaba de completar la Marató del Pol Nord. Era l'únic català, el segon en els set anys que té la prova. I ja pensa a tornar a dur cos i ment al límit, ara al desert.

Enric Gómez (Barcelona, 1964) és menut, fibrat i bellugadís. Perfil adient per a un esperit que no para quiet. Viatger, també corre des del 2005, i ja té al sac 12 maratons. L'última, indescriptible: 42,195 km a 29 sota zero i corrent sobre el glaç de l'oceà Àrtic. En 6 hores i 46 minuts. El 25è de 40 atletes (17 països).

Vostè mateix, al seu entorn, deu veure lògic per trajectòria acabar corrent allà, però comprendrà que sembli una excentricitat.

Una excentricitat... o un element de superació personal. Tinc molts motius que em duen a aquest projecte. Sóc un apassionat dels viatges i de l'esport, i concretament de l'atletisme. Al pol Nord feia la distància mítica i en un lloc màgic.

Insisteixo. Es fa difícil d'entendre.

Sóc inquiet, m'agrada flirtejar amb el meu límit. I aquest repte em semblava majúscul. No hi ha terra ferma, corres sobre l'oceà Àrtic, congelat, però oceà Àrtic. Són 24 hores de llum i amb un fred gens habitual per a un mediterrani. Vam començar a córrer a les deu de la nit, amb llum, a 26 sota zero, i en arribar estàvem a 29 sota zero. No ho trobes en cap altra marató del món.

Hi va arribar, al límit?

De cos i sobretot de ment. El circuit no eren 42 quilòmetres lineals, sinó que, per seguretat, per possibles esquerdes i per no trobar-te animals no desitjables, es tanca un circuit de 4 quilòmetres i escaig per fer-hi 10 voltes. De fet, 10 voltes virtuals al món, tant al nord com estàvem.

Que ho fan tot encara més dur.

Aquí es difumina tot plegat. Mira, duia una màscara de neoprè, però tot i haver-la provat, notava que em faltava aire, i me la vaig canviar per un buf normal. A la quarta volta un metge em va dur a un dels hangars calefactats per símptomes de congelació. El buf s'havia soldat a la cara. Em va fotre un canó d'aire calent i el buf va acabar sortint del tot rígid. Però no és un fred de tremolor, sinó un fred que et xucla l'energia.

El paisatge tampoc hi devia ajudar.

El lloc no és bonic. És un desert gelat, que sensorialment no és res de l'altre món, monocromàtic, neutre olfactivament, silenciós; com a molt el soroll de trepitjar gel, potser el vent, que hi dóna un cert encant.

El refredat va caure, no?

Doncs he tornat sense seqüeles. Als dits anul·lar i cor de la mà dreta encara no hi tinc tota la sensibilitat, però res més, ni el trist refredat.

Fa 30 anys l'excentricitat era córrer la marató, ara és córrer-la al pol Nord. Sense el boom del running no hi hauria anat.

Segur que no. Fa 30 anys no haurien trobat 40 bojos per córrer-hi. D'entrada són tres vols: Barcelona -Oslo, Oslo - Trömso, Trömso - Illes Svalbard, i allà, el punt habitat més al nord, et recull un Antonov. Un Antonov perquè el lloc és de l'exèrcit rus. Ells hi treballen des de finals de març. Hi llancen macroparacaigudes, amb excavadores, tractors, queviures, fuel... Després ells, per muntar-hi una pista d'aterratge de 800 metres i habitatges. Aquest any estaven a 50 sota zero. Els Antonov aterren sobre 2 metres de gel.

Arriscat.

Però controlat. I curiós, perquè fa que mai siguem al pol Nord geogràfic exacte. Són plaques de gel que van a la deriva. Vam fer la cursa a 40 km del lloc exacte. I nosaltres encara. Ens vam trobar expedicions que no hi van poder arribar: la deriva els empenyia cap al sud. El que avançaven de dia ho perdien de nit.

A córrer allà, un s'hi apunta i prou?

No hi ha marques de tall ni sedassos. Només que no et facis trampes al solitari, que estiguis en prou forma. El sedàs són els diners. Són uns 11.900 euros arribar allà, més uns 3.000 per a despeses derivades. M'ha ajudat la meva empresa, Kenwood, i d'altres com JVC, Bestial Wolf, Mans de Sant i Running Vallès.

Tants reptes, o tant durs, no creen addicció? Nota la necessitat de seguir tibant la corda?

Sí. La noto i cada vegada més. He disfrutat molt el procés d'abans i el de durant. El de després ja no tant, m'està costant molt tocar de peus a terra. Viure de repte en repte crea addicció, i fins i tot m'inquieta: i ara què? Tinc una sensació de buidor.

Es va entrenar fent bici estàtica al congelador d'una pastisseria. Va pensar que què dimonis hi feia?

Sí, per descomptat. Allò va ser un intent de reproduir les condicions. Però és impossible.

Sobretot perquè del congelador en sortia quan volia.

I tant. Vaig passar tres dies, abans de poder córrer, que cada cop que veia marxar l'Antonov tenia sensació de soledat total. Era tallar el cordó umbilical amb la resta del món.

Per què corre?

Sempre he fet esport, i odiava córrer. Córrer és molt primari. Es feia per fugir, per accedir a algun lloc, per caçar. I això un dia m'enganxa. No trobo cap esport tan autèntic. Cap habilitat, cap element extern...

Ara diu que toca desert.

Si tot va bé faré la Marató des Sables. Buscaré el contrast i, evidentment, el cop a l'estómac que et fa avançar.

Però amb tants cops a l'estómac...

Acabaré amb una úlcera [riu].

Més continguts de