Erika Irusta: “La infantesa és una estafa, un conte que ens expliquem per sobreviure”

Després de sis anys fent divulgació del cicle menstrual a les comunitats virtuals Soy1soy4 i elcaminorubi, aquesta pedagoga de 32 anys publica ara ‘Diari d’un cos’ (Catedral), en què s’obre en canal per explicar la seva vida com a “persona menstruant” que va patir abusos sexuals i maltractaments durant la infantesa

Erika Irusta en una de les fotos que li va fer la fotògrafa María Artiaga a Sevilla -on viu- per promocionar Diari d’un cos. / MARÍA ARTIAGA

Llegeixes 'Diari d’un cos. La menstruació, últim tabú' i t’esperes una autora llenguda i descarada. Quan hi parles, Erika Irusta continua sent políticament incorrecta i clara com al llibre. Però, via Skype -des de Sevilla, on viu aquesta basca que va passar uns anys a Catalunya- descobreixes una noia un punt tímida darrere de les ulleres que porta a casa i ficada en un jersei per combatre els calfreds d’una grip. S’ha canviat el color dels cabells per no ser identificada a les llibreries com l’autora d’aquest relat descarnat d’una vida que és una muntanya russa, i li costa parlar de coses que ha escrit.

Diverses generacions de dones estan entrenades per obviar la menstruació, una nosa. Tu hi dediques un llibre de 400 pàgines.

Fer que el nostre cos no fos una trava per obrir-se pas en la societat va ser una estratègia necessària fa anys, però va portar les dones a fer un sobreesforç per estar per sobre del seu cos. Ara és hora de deixar d’assimilar el nostre cos al dels homes, el cos normatiu. Ara hem de reconquerir el cos, no deixar-lo de banda i fer-ne una nova lectura.

En quina direcció?

Hem d’adquirir la consciència que dones i homes som animals químics i cíclics, que tots funcionem amb química amb la qual l’entorn, la cultura, interactua.

Això com es porta al món laboral?

Actualment, o passes la menstruació amb ibuprofèn, o recursos humans es fica a les teves calces i et diu els dies que has de descansar quan menstrues perquè després siguis més productiva, com ja fan algunes empreses. Hem de reclamar l’autoregulació, posar la cura personal al centre de la nostra cultura, i organitzar-nos d'una altra manera, en lloc de deixar que el sistema productiu converteixi el nostre cos en una màquina.

Ets feminista, amb consciència de classe i basca. M'has fet pensar en Maria Mercè Marçal i el seu "A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i nació oprimida / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel". Coneixes aquests versos?

No els coneixia, però m'encanten!

Tu també sents que has passat d'una rebel·lia personal, per les teves circumstàncies personals, a una de social?

Sí, perquè la teva identitat et portarà a la rebel·lia si ets un cos oprimit, un cos perifèric, en tots els aspectes, el de ser una dona, el de ser de classe treballadora i el nacional, com a basca també ho tinc clar. Aleshores tens dues opcions. La primera és avergonyir-te de la teva identitat vulnerable i intentar assimilar-te a la norma, cosa que mai aconseguiràs. L'altra opció és estar orgullosa de ser a la perifèria de la norma i fer la teva revolució des d'allà. Es tracta de reivindicar les identitats pobres, les incòmodes. La incomoditat és necessària perquè fa pensar.

Vivim una nova onada de feminisme. Per què ara?

Crec que ens feia falta expandir-lo. Quan era adolescent em semblava una estupidesa ser feminista. Era l’amiga dels nois, i les dones em semblaven ploramiques. Però al final t’adones del milió de limitacions que tens. No és només el sostre de vidre, sinó que no pots ni anar tranquil·la pel carrer de matinada perquè ets un cos vulnerable, o bé et veus obligada a ser hipersexual perquè toca. Crec que aquesta tercera onada de feminisme té a veure amb l’espai privat. Ja no es tracta només de la conquesta de l’espai públic.

Quan parles del teu descobriment relativament tardà del feminisme dius que si l’haguessis descobert abans t’hauries estalviat moltes ferides. De què t’hauria salvat?

De l’anorèxia, segur. I, sobretot, el feminisme m’hauria ensenyat que el que passava a casa meva no es podia tolerar. Una de les coses que té més sentit del feminisme és visualitzar les violències que vivim les dones. I tant els abusos del meu oncle com els maltractaments del meu pare els hauria enfocat d’una altra manera, perquè el feminisme t’allibera de la culpa que et fa callar. M’hauria donat la ràbia per adonar-me que allò no era culpa meva.

Defenses el feminisme no amable...

De fet, jo soc una feminista carinyosa, practico el feminisme des de la tendresa i des de la vulnerabilitat, que és on hi ha una bretxa, perquè de feminisme encabronat ja en tenim molt. Però hem de tocar la fibra sensible, i per fer això necessitem que, sense ser agressiu, tampoc sigui amable. Si no molesta, si no incomoda, no fa cap efecte.

Has abocat la teva vida en el llibre i en alguns moments tens el dubte de si t’estàs excedint...

El límit era la pornografia emocional. Una cosa és el nivell de vulnerabilitat necessari per connectar i una altra cosa és rebolcar-se en la merda. Per això vaig eliminar expressions que no explicaven res, que només eren acarnissament i que fins i tot em podien fer mal a mi mateixa. Perquè després del llibre jo havia de continuar vivint.

O sigui que no es tracta de passar comptes amb la teva família...

En absolut. Abans de publicar-lo, vaig ensenyar el text a persones del meu entorn per assegurar-me que no feia això. El que volia era entendre per què sagno, per què no puc parar de plorar, què m’ha passat. Soc una nena descobrint la realitat i entenent que la família tal com la veia abans era una fantasia.

Què té la família que passi el que passi ens hi aferrem?

El quart manament ens ha fotut la vida enlaire. La família és el motor del sistema, un niu de perversitat, la majoria de les persones tenen unes ferides gegants causades per la família. Els maltractaments no són només físics, que són els més obvis, sinó molt sovint psicològics. I et demanen que quan ets adult els perdonis, una cosa que ningú demanaria a una dona maltractada. Mai diries a una dona: 'Perdona'l, ell ho fa tan bé com pot, pobre, no en sap més. Vol el millor per a tu i a vegades es frustra i li surt això'. I en canvi això s'accepta en molts casos de maltractament infantil, quan les criatures són molt més vulnerables encara que una dona.

Jo vaig trigar molts anys a adonar-me que havia estat una nena maltractada, he hagut de passar per quatre terapeutes per trobar-ne una que em va dir que no tenia l'obligació de perdonar els meus pares. Fins aleshores creia que ser adulta volia dir negar o perdonar el maltractament. En el meu cas, quan vaig explicar els abusos del meu oncle als meus pares ho van tallar d'arrel, no l'he tornat a veure mai més. Però amb els maltractaments no es reacciona així i la meva mare justificava el meu pare. I tot i ser conscient d'això ara, jo pateixo constantment perquè actualment no tinc relació amb el meu pare.

Al llibre expresses una visió molt crítica de la infantesa com a etapa vital i la fas extensiva a tothom, no només l’apliques al teu cas.

És extensiva a tothom. La infantesa és una estafa, un conte que ens expliquem per sobreviure. Imagina’t uns pares que no existeixen, superequilibrats i perfectes... Tot i així, prendrien decisions sobre algú extremadament vulnerable. La gent s’inventa que és el millor moment de la vida perquè ha tingut una infància sòrdida i perquè reconèixer-ho seria haver de mirar els pares, tots els pares, d’una altra manera. En els casos més extrems, com el meu, et pot portar a trencar llaços. És el més dur que he fet mai.

Més continguts de