Esther Arizmendi: “No m’expliquis que no pagues l’IVA perquè m’aixeco i me’n vaig”

Fa dècades que treballa com a funcionària de l’Estat, però des del 2014 ho fa des d’un organisme públic i independent que vetlla perquè les diferents branques de l’administració siguin transparents amb el ciutadà. Esther Arizmendi és la presidenta del Consell de Transparència i Bon Govern, nascut el 2014 després de l’aprovació de la llei de transparència a finals del 2013 amb l’ambiciós objectiu de garantir aquest dret a tots els espanyols però amb poques possibilitats reals a la pràctica.

Per què va néixer el Consell de Transparència?

Primer de tot haig de dir que no som el Portal de la Transparència. Hauré de penjar una pancarta, perquè tothom ens confon. El Consell de Transparència és un organisme públic independent d’escrutini de l’activitat pública. No és que fos una obligació europea, com altres organismes independents fiscalitzadors nascuts fa poc, però és cert que Europa preguntava. Quan el 2013 es va aprovar la llei, Espanya era l’únic país de més d’un milió d’habitants sense una normativa com aquesta. El Consell de Transparència va néixer per vetllar perquè la possibilitat de preguntar i accedir a la informació sigui real.

No és real?

S’ha de canviar aquesta cultura que diu que preguntar és de mala educació. Quan es va aprovar la llei de transparència, Espanya no només era l’únic país d’Europa que no en tenia, sinó que portava 40 anys de retard, hi havia molta feina per fer.

Potser l’endarreriment amb la transparència pública es nota ara amb uns tribunals col·lapsats de casos de corrupció.

No és només que la transparència eviti la corrupció, és que quan tu t’informes i vols saber, busques i acabes sabent, ets molt més conscient a l’hora de votar qui dirigeix el teu país, la teva vida, els teus impostos. Evidentment és preventiu de la corrupció, perquè si saps que hi ha molts ulls mirant poses molt més esforç a l’hora de fer les coses bé. Els errors es cometen involuntàriament, perquè no hi prestes atenció, i voluntàriament, perquè no te’n presten.

Això trasllada part de la responsabilitat al ciutadà.

Esclar. Evidentment que qui treballa per al sector públic ho fa perquè vol i, per tant, ha d’assumir un plus de responsabilitat, i hi ha d’haver mesures de caràcter penal i fiscal per sancionar. Però tampoc pot ser que la societat ho permeti, en cap cas. No em diguis que no pagues l’IVA perquè m’aixeco i me’n vaig, no em prendré cap més copa amb tu. Hem de deixar de conviure amb aquestes actituds a la vida quotidiana i a l’administració.

No preguntem per mandra?

No preguntem perquè no sabem que tenim el potentíssim dret de fer-ho. Perquè no hem fet publicitat. Sembla difícil de creure que una llei que comença dient que la trasparència i el dret a la informació són els eixos fonamentals sobre els quals ha de pivotar qualsevol acció política s’hagi anunciat tan poc. Jo sempre dic que hauria posat una lona a la Puerta del Sol i propaganda a tot arreu per dir-li a la societat que és responsabilitat nostra canviar la manera de relacionar-nos amb l’administració. Hem de deixar de passar per davant d’una obra que fa anys que està aturada i no preguntar què ha passat. No podem tornar cap a casa sense que els responsables d’aquesta obra responguin i facin les coses bé.

¿No deu ser que no interessa fer publicitat?

Em nego a pensar que al país on vivim ens prefereixen ignorants. No podria aixecar-me del llit si ho pensés. A més, els ciutadans no es deixaran. El ciutadà s’ha tornat molt més exigent, la llei de transparència neix després d’una societat indignada amb la crisi, que reclamava responsabilitats. És cert que l’administració fa molt temps que viu en una situació de confort on li agradaria continuar estant però la democràcia es mesura amb el nivell de diàleg entre administració i ciutadania. Si ens havíem quedat enrere toca espavilar-nos.

Què es pregunta i qui pregunta?

Pregunten moltíssim els periodistes, que és fantàstic, perquè així les respostes arriben a molta més gent, però també organitzacions com sindicats i particulars anònims i curiosos. Les preguntes al principi anaven molt encaminades a aspectes econòmics, com sous dels directius de les empreses públiques, la despesa en la televisió pública, però cada vegada hi ha més responsabilitat política, com ara l’índex de temes que tractarà el consell de ministres, que es farà públic gràcies a una resolució del Consell de Transparència, o l’agenda dels alts càrrecs i els seus actes perquè tan important és tenir constància del que fan i queda escrit com del que no queda escrit, per exemple reunions o dinars.

Però més enllà d’anar als tribunals el Consell de Transparència no té capacitat de sanció.

No tenim capacitat de sanció ni d’investigació i som només 18 treballadors. Això es trenca per les costures. Jo no em canso de demanar-ho i ho tornaré a fer. Crear un organisme per vetllar per un dret sense palanques per fer-ho sembla una broma de mal gust.