Publicitat
Publicitat

LA DRAMATÚRGIA CATALANA PERD ELS COMPLEXOS

Més de vint obres d'autors catalans fan temporada a la cartellera de vint països

Catalunya exporta teatre al món

La dramatúrgia catalana juga a primera divisió. Teatres de tot el món, fins i tot a Broadway, es fixen en autors i textos parits en català. Els dramaturgs ja no es posen barreres.

Que en un dels cartells llampants del Broadway novaiorquès hi pampalluguegi el nom d'un autor català ja no és un argument de ciència-ficció. Esteve Soler i Jordi Galceran han venut els drets de Contra el progrés i El mètode Grönholm a dos productors nord-americans que els col·locaran la temporada que ve a l'Off Broadway. "Jo vaig amb tota la precaució del món perquè allà no hi ha estrenat ningú d'aquí i són molt proteccionistes", creua els dits Soler. Galceran ja es va endur una decepció quan, després d'haver viscut un any sabàtic a Nova York gràcies al crèdit d' El mètode Grönholm i d'haver aprofitat el temps per vendre-hi els drets del seu èxit mundial, al final el productor es va fer enrere. "És molt car i hi han de creure molt. Ara a l'Off Broaway sembla que és més fàcil i barat -confia-.

El mètode s'ha traduït a vint idiomes i crec que s'ha fet en 37 països, però li falta entrar al món anglosaxó. Al juny es va estrenar a Melbourne, era la primera producció en anglès i va anar molt bé, i això pot fer que els productors es decideixin a muntar-la perquè poden llegir crítiques en anglès i veure com reacciona el públic".

El primer que va fer el salt als EUA va ser Guillem Clua amb La pell en flames, però hi va haver d'anar a viure dos anys, el 2006 i 2007, per entrar al mercat: "És difícil per als autors d'aquí si ho fas de la manera tradicional, si esperes que una productora d'allà s'interessi pels textos d'Europa. No ho faran. Són un mercat totalment autosuficient. Entre un text dolent americà i un text bo europeu, ja no dic espanyol, preferiran el seu. Són consumidors de la seva cultura". I tot i així ell va fer doblet amb Gust de cendra.

L'èxit del Catalandrama

Broadway és un port més de les desenes de llocs on té admiradores la dramatúrgia catalana. "Durant molts anys hi havia una mica de complex d'inferioritat, i semblava que a fora tot havia de ser millor. Ara ja hem entès que no", diu Carles Batlle, un dels pioners a ser representat a fora i director de l'Obrador de la Sala Beckett (2003-2009). Aquesta escola ha tingut un paper clau en la formació dels dramaturgs que avui exporten textos a l'estranger i també en la batalla per aconseguir plataformes de difusió.

L'Institut Ramon Llull li ha delegat la tasca de fer d'altaveu i de firmar convenis amb centres de tot món on organitzen tallers i lectures dramatitzades (sovint l'embrió d'un muntatge posterior, com en el cas de Búfals de Pau Miró, que es farà al Canadà). Una de les grans eines que s'han inventat és la base de dades Catalandrama, on hi ha 360 traduccions de 40 autors catalans disponibles en línia. És evident que no era tan difícil ni tan car donar un cop de mà als autors, però algú havia de prendre la iniciativa. "El Catalandrama ha estat una eina espectacular -corrobora Clua-. Fa un mes vam estar presentant textos a Polònia i va sorgir d'allà. I el Facebook, el Twitter, tenir web, coses que abans eren impensables, fan que et pugui arribar un e-mail d'on sigui que et digui que volen la teva obra.

Killer anirà a Nicòsia! És surrealista, és molt exòtic: com un musical teu acaba a Xipre? És una unió de caramboles", apunta.

La traducció és el primer pas, però el camí fins a arribar a estrenar un text és molt més complicat. Carlos Be, per exemple, un outsider dins el panorama teatral català, va trobar traductors entusiastes a Txèquia i Eslovàquia que van apostar per traduir i moure la seva obra, i ara té Origami en repertori a Praga. Marc Rosich, en canvi, ha treballat amb l'apadrinament de Calixto Bieito i el Romea per fer-se camí a Europa, on té tres estrenes pendents. El paper dels agents teatrals també pot ser clau. "Jo en tinc als Estats Units, Alemanya i Grècia. A vegades és imprescindible, d'altres simplement algú decideix representar-te perquè creu que et pot afavorir", diu Soler.

Però la raó principal que explica l'expansió catalana és òbvia: la matèria primera és excel·lent i cada vegada més voluminosa. "Les obres van guanyant en qualitat. A fora tenen una consciència molt clara de la dramatúrgia catalana, que separen clarament de l'espanyola. Estan molt atents. A Europa i a algun país d'Amèrica corre la brama: «Atenció amb la dramatúrgia catalana»", assegura Batlle. L'exemple d'Esteve Soler ho confirma. El 2008 va enviar Contra el progrés al festival teatral més importat d'Alemanya i l'hi van seleccionar. D'una lectura dramatitzada en va sorgir un veritable boom. Mentre que a Barcelona ha passat gairebé desapercebuda, l'obra s'ha representat a Alemanya, França, Suïssa, Grècia, Xile i encara està en repertori a Munic. "Jo vaig enviar el text en català al Theatertreffen de Berlín i una comissió on hi ha gent que parla tots els idiomes va fer un informe favorable. De 645 textos de tot Europa, una bestiesa, en van seleccionar només cinc, i la directora em va dir que haurien pogut seleccionar cinc catalans!", revela Soler.

Sergi Belbel va ser el primer que va obrir les portes cap a l'estranger. "Va ser un fenomen curiós perquè ell sol es va obrir camí fent córrer la veu amb Carícies (1991) i Després de la pluja (1993). Hi va haver un moment que era l'autor de moda a Alemanya. Va ser el referent per a la resta, que vam venir després", diu Carles Batlle. La seva fornada, la d'Àngels Aymar, Beth Escudé i fins i tot Josep Maria Benet i Jornet, no han abaixat el ritme d'estrenes a fora, tot i el vendaval d' El mètode Grönholm (2004). "I com que hi ha les plataformes i hi ha molts autors i molt interessants, anirà sortint més gent", augura Batlle. L'efecte dòmino ja es preveu imparable.

Més continguts de