Eva Santolaria: “No estic acostumada a ser el centre d’atenció en la meva vida privada”

Parlem sobre una catifa inspirada en el film El resplandor, de Kubrick. Som a la promoció de la sèrie Cites (TV3) i, tot i el brogit frenètic que ens envolta, Eva Santolaria sap donar a la conversa un to d’intimitat que s’agraeix.

Va deixar penjada la carrera de dret per poder ser actriu. Quan va saber que havia de fer el pas?

Jo tenia claríssim ja des de ben petita que volia ser actriu. Però també m’agradava la política, i els números, i les lleis... Com que no entrava per nota a política, dret era una bona opció. Però jo seguia fent classes d’interpretació i anava a tots els càstings que trobava. Perquè, sí: jo m’he empassat totes les estafes i enganyifes dels càstings. Aleshores em va sortir feina. Primer ho intentava combinar, però de seguida vaig veure que no podia seguir d’aquella manera.

Va saltar a la fama amb Nissaga de poder. Què li va aportar aquell personatge?

Juntament amb Siete vidas, ha sigut la meva gran escola. És això que fa TV3, que t’agafa sent un actor jove i et posa allà al costat d’alguns primeres espases. I, esclar, és un ritme de treball que et fa aprendre constantment.

Com va treballar el personatge?

Quan fas una sèrie només et planteges el personatge fins a cert punt, perquè va creixent a mesura que arriben guions. És a mesura que vas sumant capítols que li vas posant la teva ànima, i també compta molt com et relaciones amb els altres actors.

Molts personatges seus tenen la innocència infantil en primer pla.

És curiós. Depèn amb qui parlo em diuen que aquest és el denominador comú, però d’altres em diuen que són una mica malcarats i de caràcter... Però és cert que tant a Herois com a Nissaga com a Siete vidas tenen la nena en primer pla. Ara, tot i la part ingènua dels meus personatges, no puc evitar donar-los caràcter. I els directors em donen personatges així perquè em veuen amb caràcter...

I és fràgil, també, a la vida?

Sí, esclar. Ni a la vida ni a la ficció les persones som d’un sol color. M’agrada buscar la fragilitat de les persones, i el nen que duen a dins, ja que així coneixes les persones. Tots tenim una façana i una màscara que hem escollit de portar. Però quan arribes a casa i tanques la porta, la màscara cau i tots tenim pors, debilitats, complexos... Per construir un personatge has de recórrer a aquest aspecte.

Amb la Valle, de Compañeros, va viure què significa el fenomen dels fans. És dur?

Ara et parlo des de la distància, i puc dir que també és agraït, perquè veus el resultat de la feina i veus que la gent s’identifica amb el personatge, fins al punt de voler ser com tu. O s’enamoren de tu. Però la gent no és conscient de com és de dur estar les 24 hores del dia sense poder-te treure el personatge. Jo no sóc com la Valle. No sóc tan xula. I no podia sortir amb els meus amics, ni anar sola pel carrer... No estic acostumada a ser el centre d’atenció en la meva vida privada.

Encara la persegueixen els paparazzis, que li han publicat fotos en topless, fetes a la platja.

En això he passat per totes les fases. He passat per la fase d’anar tipus burca i per la fase de pensar “¿Tota la vida he fet topless i ara m’he de tapar?” Però ara tothom té un iPhone i reconec que m’emparanoio una mica i miro malament la gent. No es pot viure així, oi? Hi ha un punt en què em resigno i em dic: m’enganxaran i em faran una foto, però no m’importa. Bé, ara dic això, però després quan em passi segur que em putejo. Em sap greu per la família. Em molestaria molt que els meus dos fills acabessin sortint en un mitjà de comunicació. I tampoc no vull que m’hagin de veure agafar una tovallola, cobrir-me i haver de marxar per evitar sortir a les revistes.

El seu primer gran paper al cinema, a Susanna, estava molt carregat eròticament. ¿Era conscient que es convertiria en una sex symbol?

No.

Però admetrà que va ser un xoc tipus Miley Cyrus per als espectadors que la coneixien per Nissaga.

És que jo vaig fer Susanna primer! Però es va estrenar després de treballar a Nissaga. I aleshores ja era molt coneguda. I esclar, la nena bona que miraven les tietes de TV3, de cop i volta... Ara, em feia una mica de vergonya, esclar, veure’m als anuncis dels autobusos anunciant un film eròtic.

Va ser quan se’n va adonar?

En vaig ser més conscient el dia de l’estrena, que van venir els meus pares i amics i amigues del col·le. Jo els veia, a la filera del davant, i vaig començar a sospitar que alguna cosa passava quan, pobres, no van gosar moure’s en tota la pel·lícula.

Ha tingut etapes en què semblava desapareguda. ¿Són durs aquests alts i baixos?

La professió és així. A vegades estàs treballant en teatre i cine més que quan fas tele i, com que no hi ha tant reconeixement, sembla que no facis res. Els parèntesis més intensos han sigut per tenir fills, que ha sigut una decisió conscient. El que fa patir és tornar a començar. A vegades surt bé i de seguida entres a la roda, d’altres has de picar pedra. Has de tenir el cap clar no quan et falta feina, sinó quan en tens. Perquè si no l’hòstia és monumental.