Publicitat
Publicitat

L'ull de l'òliba

En els monjos tossuts, com en l'Irtèniev de Tolstoi, hi ha alguna cosa que crema

Encara el Bé i el Mal

Diem diable i ens sobrevé el nom de Goethe però també de Pessoa, C.S. Lewis i molts altres que l'han fet parlar. A Diable , l'última novel·la que va escriure, Tolstoi el presenta en forma de pagesa riallera que tempta el pobre Irtèniev, un noble casat amb una esposa modèlica: i és que Lisa, convençuda que el seu marit és l'ésser més intel·ligent i pur de Rússia, viu consagrada a propagar-ne la intel·ligència i puresa. Com tots els matrimonis que rutllen, ells parlen buscant la mútua aprovació. I la troben, òbviament, que el món ja és prou cruel i no cal que ens qüestionem a casa. Irtèniev es mira la dona, la filla, la rica hisenda i no ho entén: per què tenint-ho tot ha d'anar al darrere de la pagesa? Per què si pot allitar-se amb la seva noia delicada, entre llençols de seda, ha d'embrutar-se en una cabana com un gos petaner? Desesperadament demana al seu confident que el salvi de si mateix. "Hi ha en mi -diu Irtèniev- alguna cosa que crema".

L'abisme abans que la pau, la temptació abans que la vida satisfeta. I, per descomptat, també la influència del diable és més fàcil i atractiva de mostrar que la de Déu. Fins i tot en el cinema. Per això Des hommes et des dieux , l'extraordinari film de Xavier Beuavois que França presenta als Oscars, té doble mèrit: treu rèdit d'un tema que no ven i ho fa profundament, sense patetisme ni pedanteria. Deia Kierkegaard que molts filòsofs volien anar més enllà de la fe sense haver-la comprès. Molts filòsofs i Pedro Almodóvar, que a La mala educación ja ens va explicar que la fe és l'excusa que els capellans aprofiten per atansar-se als nens.

Des hommes et des dieux no va tan enllà però procura mostrar l'inexplicable a través d'una comunitat monacal instal·lada a Algèria, que compleix amb el perdó i l'entrega cristianes fins al final. En aquests monjos tossuts, com en l'Irtèniev de Tolstoi, hi ha alguna cosa que crema. Quan perseverem en una direcció que sabem que no és la intel·ligent, es continua fent el misteri. No és l'instint el que esclavitza Iréniev ni és la vanitat el que aguanta als monjos ferms. Són el Mal i el Bé, que encara desconeixem i que desvien la previsible utilitat que, si no, guiaria la vida dels homes. I, francament, quan no s'és Nietzsche, anar-hi més enllà acaba sent el recurs que tot pedant usa per assentar, amb els seus prejudicis, els prejudicis de la gent.

Més continguts de