L'escena pertany a la pel·lícula Endevina qui ve a sopar (1967) però, amb més o menys diferències, és cada cop més habitual a Catalunya. Una família de classe mitjana té un dia un convidat inesperat a casa: la seva filla vol casar-se amb un negre. La notícia cau com una bomba a la casa del matrimoni que interpreten Spencer Tracy i Katharine Hepburn. La presència a taula d'un metge afroamericà, interpretat per Sidney Poitier, destapa la capsa dels prejudicis en una família que sempre s'havia considerat liberal i no racista. Malgrat els sentiments de la filla, el pare està convençut que el matrimoni està condemnat al fracàs a causa de la pressió social.
Ana Boria (29 anys) somriu quan recorda l'escena. La seva parella, Emeka Odumade (31 anys), és de Nigèria. Tot i que no viuen junts per qüestió de diners, fa nou anys que surten i consideren que la seva relació està consolidada. Tot i això, l'Ana va trigar un any a explicar als seus pares que sortia amb un africà. I dos anys més fins que els va presentar el seu xicot. L'escenari era semblant al de la pel·lícula. Àpat a casa dels pares: en un costat de la taula el matrimoni gran. A l'altre, els joves. La tensió es podia tallar amb un ganivet. Tots quatre havien preparat la trobada a consciència i segurament per això el dinar es va desenvolupar en un clima educat i extremadament formal.
Humor per trencar el gel
Però els pares de l'Ana s'oposaven a la relació. Dos anys enrere, quan ho van saber, es van posar les mans al cap. I encara el dia del dinar seguien convençuts que s'equivocava, que aquell home buscava diners o un matrimoni de conveniència per obtenir la nacionalitat espanyola. Les setmanes següents, el pare no deia res. La processó anava per dins. Només la mare s'atrevia a verbalitzar el que passava pel seu cap: "De vegades ens equivoquem i necessitem que els altres ens ho facin veure". Avui, la situació està normalitzada. El factor clau ha estat la perseverança de la filla, però també el paper de mediadora que ha jugat la seva germana. De manera que ara tots quatre dinen junts cada diumenge, moment que el pare aprofita per explica acudits racistes amb voluntat de "trencar el gel".
"En canvi, amb els amics no hi ha hagut cap problema -explica l'Ana-. Són d'una altra generació".
Problemes de discriminació? N'han tingut alguns, com aquell cop que els van impedir entrar en una discoteca. O aquell altre en què, quan passejaven pel carrer, un motorista li va cridar «negre!»". "No et sap greu?", li va preguntar ella. "No -va respondre l'Emeka-, no ha dit cap mentida. Si anés a peu no m'ho hauria dit". Tots dos s'ho prenen amb filosofia. A Sant Just Desvern, d'on és ella, hi ha poca immigració, així que quan hi van se senten observats. "Quan ja t'han vist tres vegades deixen de mirar".
El cas de Bernat Riera (37 anys) és una mica diferent. Va conèixer l'Adeline Diatta (32) en un viatge que va fer al Senegal el 1997 i, després d'un nuviatge intermitent, s'hi va casar. Des del 2005 viuen a Catalunya. Primer a Teià, després a Barcelona i, finalment, a Arbúcies. Amb els pares d'ell, cap problema. Fins i tot van passar una temporada a casa seva.
Per a l'Adeline, les dificultats van ser d'una altra mena. La llengua, el menjar, l'absència de les persones estimades… Tot i això, el procés d'integració va ser ràpid. En tres mesos xampurrejava el català, amb el temps va descobrir comerços on podia comprar aliments del seu país i ha conegut molts altres senegalesos arribats més tard. El que encara li dol és la distància amb la família i la seva terra. Per poc que la punxis s'exclama: "Si pogués, ara mateix me'n tornaria al meu país!"
Sap que és complicat, de tota manera. Ella i el Bernat tenen dos fills petits i reconeix: "Aquí m'he sentit molt ben acollida, tot i que de vegades en trobes algun d'aquells. A la guarderia, per exemple, un home es va quedar mirant el meu fill i va dir: «Aquest nen és negre». Esclar que sí, és meu! Però no em faig mala sang: al Senegal passa el mateix. La gent també diu coses d'aquestes dels blancs. Plataforma per Catalunya? Em preocupa pels nens el dia de demà. Ells no són ni d'aquí ni d'allà".
15% de parelles interculturals
Es desconeix quantes parelles interracials (formades per membres d'ètnies diferents) hi ha actualment a Espanya. Tot i la falta d'estadístiques, el professor de psicologia social a la Universitat de Màlaga, Gianluigi Moscato, ha calculat que les parelles interculturals (els membres procedeixen de diferents països, però no necessàriament són d'ètnies diferents) oscil·len entre el 15% i el 20%, i hi ha una tendència a augmentar.
Immigrants aquí i allà
El Bernat creu que dos factors claus en la integració de la seva dona han estat la facilitat per aprendre idiomes i el fet de viure en llocs amb poca immigració. "Un cop vam anar a Salt i s'hi va sentir estranya. Li semblava que era un gueto. La concentració porta aquests problemes. Jo he viscut a l'Àfrica i a França i puc entendre la gent d'aquí que no s'ha mogut del seu entorn més proper i se sent foragitada".
Segons el Bernat, l'única solució passa per la bona voluntat, tant dels catalans com dels immigrants. "Els d'aquí han d'intentar conèixer els seus veïns, perquè com més els coneixes més els entens. De tota manera, molts dels problemes associats a la immigració no són nous. Els blocs on viuen eren conflictius abans i ho segueixen sent ara".
I els fills? "Aquí els diuen immigrants i al Senegal també. Espero que quan siguin grans les coses hagin canviat".
