Publicitat
Publicitat

Cafè i diari

Obvietat i paradoxa són dues formes de pensament

Envellir és una obvietat

Passejo per un carrer comercial i m'entretinc meditant els eslògans comercials, i m'imagino que podrien ser aforismes de savis antics miraculosament recuperats, o qui sap si potser eren lemes de religions arcaiques. " Keep walking, Allà on va triomfa, El secret està en la massa". Aquesta última m'aniria de conya per explicar Isaac Newton i el naixement de la física moderna. Em meravella que els eslògans fusionin sense esforç emoció i concepte. " Today, tomorrow, Toyota" . Suposo que la seva càrrega emotiva sorgeix gràcies a l'ús de dues estratègies. La primera és dirigir-se al comprador imperativament, ordenant-li que faci allò que suposadament desitja fer. " Just do it" . L'altra estratègia consisteix a unir dos conceptes antagònics: intel·ligència emocional. Els eslògans generats així són petites paradoxes quotidianes que tenen l'habilitat de ballar dins del cap. Són baldufes filosòfiques que giren i giren mentre intentem munyir tot el seu sentit.

Al mateix carrer comercial trobo el cas contrari dels eslògans. I si els uns ballen, els altres són evidències rotundes que ens cauen davant com un pes mort. Em refereixo als senyals de trànsit. Un semàfor vermell és un semàfor vermell i anuncia el que és: vermell, o verd quan és verd. No hi ha matís, no hi ha joc. No és interpretable. Encara que el vidre estigui descolorit, si és vermell és vermell i no pretén dir cap altra cosa.

Senyal de trànsit o eslògan comercial, obvietat o paradoxa. Aquests són dos camins que té el pensament i tots dos són igualment fructífers. Com s'arriba al coneixement? Doncs s'hi pot arribar esforçant-nos a afirmar només allò que se'ns presenta de manera clara, és a dir, afirmar obvietats. O també el pensament pot consistir a intentar formular allò que encara no acabem d'entendre, proposar paradoxes, imaginar misteris, riure de bajanades.

En diferents moments de la vida hem sentit el plaer de pensar d'una manera i d'una altra, ja fos constatant obvietats o col·leccionant paradoxes. Però crec que puc dibuixar un moviment vital genèric que aniria d'una manera de pensar a l'altra. L'edat més descarnadament paradoxal, maniquea i irònica, és la joventut. Madurar ens torna coherents. Envellir, doncs, consisteix en entendre que aquelles paradoxes que tant ens havien fet riure eren simples obvietats.

Més continguts de