Publicitat
Publicitat

'Sobre el concepte de rostre, en el Fill de Déu', de Castellucci, passa pel Grec abans d'anar a Avinyó

Escatologia i simbolisme religiós

El Grec acull des d'avui i fins dissabte el nou muntatge de l'italià Romeo Castellucci, Sobre el concepte de rostre, en el Fill de Déu, en què Jesús i la merda envolten la relació entre un fill el seu pare ancià.

El director italià Romeo Castellucci estrena aquesta nit l'obra Sobre el concepte de rostre, en el Fill de Déu , que es podrà veure fins al 9 de juliol al Teatre Lliure de Montjuïc, dins del Festival Grec 2011, tretze dies abans de representar-la a Avinyó. Ahir, durant la presentació davant dels mitjans al Palau de la Virreina de Barcelona, el van acompanyar els dos actors principals, Gianni Plazzi i Sergio Scarlatella, sobre els quals recau tot el pes d'aquesta obra contundent i gens fàcil. Plazzi va confessar que "li ha fet mal" i que de vegades ha reviscut moments en comptes d'interpretar-los.

El títol pot induir a pensar que es tracta d'un espectacle amb un aire místic, però Castellucci no pretén parlar de Jesús ni de l'adoració, ni és una obra que tingui un contingut de condemna social. Malgrat això, és indubtable que la figura de Crist és important i, segons el director, "tot a la vida té a veure amb la religió, és inevitable".

Com a la resta de les creacions de Castelluci i de la companyia Socìetas Raffaello Sanzio (de la qual és cofundador), Sobre el concepte de rostre, en el Fill de Déu té el poder de despertar amor i odi amb la mateixa força, encara que Castellucci assegura que no té la intenció de provocar. "La provocació és simple i previsible", diu.

Com a Purgatori , que es va representar fa dos anys al Grec, l'argument torna a centrar-se en les figures d'un pare i el seu fill. Aquest cop l'obra aprofundeix en un aspecte desagradable de la vida, malauradament massa pròxim per a molts, però que alhora amaga un nucli d'amor i tendresa. Un pare ancià i incontinent que necessita l'ajuda del seu fill fins al final dels seus dies. Tot passa en un espai sense escenografia, un únic ambient amb elements quotidians. De fons, però no com a mer objecte d'attrezzo, es troba una gegantesca reproducció del Crist d'Antonello da Messina, que mira fixament l'espectador, igual que ell mira l'escena, i que el porta a identificar-se plenament amb el que veu.

La merda bíblica

Paradoxalment, una altra peça vital dins l'obra, juntament amb Jesús, és la merda. En una escena comencen a créixer excrements que omplen tot l'espai. És un element escatològic, l'autor no ho nega, però també és metafísic, ja que, segons Castellucci, "l'associació entre el Crist i la merda ja apareix a la Bíblia". Aquí recau una de les principals dificultats de la representació, tant per al director com per als actors: no caure en el ridícul, encara que saben que estan al llindar que separa l'oració de la blasfèmia.

Per Castellucci, el teatre és una tècnica que serveix per amagar. A Sobre el concepte de rostre, en el Fill de Déu , hi ha molts elements ocults. D'on li ve al fill aquesta paciència amb el seu pare? Per què hi ha un rostre de Jesús que domina tota l'escena? Castellucci diu que a les seves obres no hi ha pedagogia. I que només mostra problemes reals i és tasca de l'espectador trobar-ne les respostes.

Més continguts de