Publicitat
Publicitat

Des de fa més de 50 anys, satèl·lits de diverses nacionalitats espien els nostres moviments des del firmament. Amb el temps s'han anat fent cada vegada més potents i més complexos

Espies que ens vigilen des de l'espai

Una de les coses més secretes que existeixen al món és, precisament, un satèl·lit militar secret. Des de fa més de 50 anys, americans, russos i -des de fa un temps- altres països, han llançat centenars d'artefactes per espiar el que fa el veí. I fins fa molt poc se n'havien filtrat poquíssims detalls. A finals del 2013, si res no canvia, el ministeri de Defensa espanyol té previst llançar el seu propi satèl·lit espia, anomenat Paz, que permetrà captar fins a cent imatges diàries amb una molt bona resolució a una distancia de fins a un metre dels nostres nassos. I sense que ens n'assabentem.

Els militars nord-americans van trigar bastant a interessar-se per les possibilitats d'un satèl·lit espia. No va ser fins al 1959 quan es va posar en marxa a corre-cuita el programa Corona, el primer destinat a tafanejar en el marge profund del territori soviètic. Durant anys va quedar dissimulat sota la denominació Discoverer. La història sembla treta d'una pel·lícula d'espies. L'octubre del 1957, l'URSS havia posat en òrbita el seu primer satèl·lit artificial. L'Sputnik era un producte pacífic però la llançadora no. Amb la llançadora es podia enviar un giny nuclear a qualsevol lloc del món en menys d'una hora i sense avís previ.

El segon satèl·lit rus va arribar només un mes més tard, quan els EUA encara no s'havien refet de la sorpresa. Khrusxov, encantat amb l'impacte del seu programa espacial, anunciaria poc després que les seves fàbriques els produïen en línia de muntatge "com salsitxes".

El problema per a la CIA i els serveis d'intel·ligència militars era que ningú sabia la mida de l'arsenal rus. Es va arribar a estimar que en qüestió d'un parell d'anys arribarien a tenir uns 400 míssils i les seves corresponents plataformes de llançament. En aquells dies, els Estats Units encara no disposaven de cap projectil d'abast intercontinental.

Aquesta va ser la principal raó que va impulsar el desenvolupament dels primers satèl·lits de reconeixement: càmeres volants, carregades amb diversos quilòmetres de pel·lícula. En acabar la seva missió, les bobines amb el film exposat es tornaven a la Terra a dins d'unes petites càpsules. Un grup d'avions les esperava a la zona de caiguda per pescar-les mitjançant uns aparells especials. Si fallaven, la recollida es feia al mar, sempre en les primeres 24 hores. Passat aquest temps, com a mesura de precaució, l'aigua salada dissolia un tap de la càpsula, que s'enfonsava a l'oceà amb la seva càrrega.

L'èxit americà no va arribar fins a l'intent número tretze, l'agost del 1960. A partir d'aquí, les operacions es van fer més rutinàries. En pocs mesos els satèl·lits espia americans van escombrar més de 33 milions de quilòmetres quadrats de la Unió Soviètica, una quarta part del seu territori. I el més sorprenent va ser que amb prou feines van trobar quinze míssils actius. En aquells dies l'arsenal balístic americà, que havia crescut davant la imaginada amenaça russa, estava format per 40 míssils Atlas i 80 Polaris embarcats en submarins. El juny del 1961, a la cimera de Viena amb Khrusxov, Kennedy sabia perfectament quina era la relació de forces entre ambdós països. I és probable que aquesta dada també fos determinant en la resolució de la crisi dels míssils cubans, l'any següent.

Informació pública

Tota aquesta informació es va mantenir sota secret militar fins que el 1995 el president Clinton va donar ordre de "desclassificar" projectes i imatges dels primers programes de reconeixement espacial. Es van fer públiques més de 800.000 imatges i incomptables documents, plens de ratllades que amagaven alguns aspectes encara reservats, com per exemple el cost.

Van córrer moltes llegendes sobre la resolució de les càmeres embarcades en satèl·lits. En realitat, els primers models, en condicions òptimes, podien distingir detalls de 7 a 10 metres. Suficient per descobrir la ubicació de míssils. El 1972 s'havien assolit els 2 metres. Ara hi ha en servei satèl·lits comercials que aconsegueixen detalls d'1 metre. Recentment es va mostrar en públic el que havia estat la joia de la corona de l'agència: el KH-9 Big Bird, que es va deixar d'utilitzar el 1986. Portava a bord quatre o cinc càpsules de devolució de pel·lícula. En lloc de càmeres convencionals utilitzava un telescopi que permetia distingir detalls de fins a 50 centímetres. A més, incloïa una càmera cartogràfica per obtenir vistes generals del terreny.

Els satèl·lits espia moderns (denominats KH-11) encara són més potents. En molts aspectes, són similars al telescopi Hubble, però dirigits cap a la Terra en lloc de cap al firmament. Fan uns vint metres de llarg i pesen unes 15 tones. La seva càmera principal té un mirall d'almenys 3 metres de diàmetre i se sap que la força aèria disposa de bancs òptics amb capacitat per provar miralls de fins a 4 metres, gairebé el doble que el Hubble.

Més continguts de