L'home més famós del país no pot sortir de l'hotel. Un cantant que ha triomfat com ningú tant a la seva terra com a l'estranger no se sent lliure enlloc on va. Jeu a l'habitació de l'hotel disfressat de vell pidolaire. La barba li penja i el làtex del nas postís ha cedit. Per més que tracti d'ocultar-se, els paparazzi el cacen. O pitjor encara, els seus fans. No pot tornar a ser el jove eixerit que recorria en bicicleta bars de la costa, on tocava per quatre duros i tres cubates. El noi bohemi i encantador que després del repertori s'asseia en qualsevol taula a petar la xerrada fins a la matinada i sempre acaba llevant-se en una habitació d'hotel diferent impregnat d'un nou perfum.
La fama li va venir de sobte. Un publicista amb nas el va contractar per a una campanya de publicitat de cervesa sense alcohol, sense calories i sense gust. Per promocionar-la va composar el tema Què és aquesta merda? i va esdevenir un èxit immediat. La confluència d'una lletra sense frases subordinades i una melodia encomanadissa va fer que el tema anés més enllà de la publicitat i comencés a sonar a les discoteques. Gairebé sense adonar-se'n es va trobar al capdavant de les llistes d'èxits internacionals i convertit en un producte de masses.
Al principi la popularitat li va semblar excitant i llaminera. Seguia anant als mateixos llocs damunt la seva bicicleta, amb la diferència que ara l'envoltava un cordó de seguretat format per un equip d'una desena de persones. De mica en mica aquest núvol humà que vetllava per la seva integritat se li va convertir en una llosa humana. Una nit, després d'un altre concert multitudinari, el cantant va aconseguir escapolir-se del seu propi cos de guardaespatlles i, protegint la seva identitat amb una gorra, va agafar la bicicleta per anar a fer un tomb per la ciutat. Es va acomodar al racó més fosc d'un local i va demanar un gintònic. La copa no va arribar. En canvi, sí que ho van fer una dotzena de fans que el van assaltar per fer-s'hi fotos, petons i demanar-li autògrafs en les parts més inhòspites de l'anatomia. Una admiradora li va arrencar un floc de cabells, una altra li va prendre la gorra mentre un noi li estirava una de les polseres que portava. L'oportuna aparició de la seva guàrdia de corbs el va salvar de morir esbudellat per l'amor incondicional dels seus fans. Aleshores va començar l'estratègia de les disfresses. Va aconseguir els serveis d'un sastre i una maquilladora que cada vespre provaven de donar-li una nova identitat per sortir d'incògnit i recuperar l'anonimat. Desgraciadament, la majoria d'intents del cantant per barrejar-se en la multitud van ser infructuosos. Per més perruques, bigotis postissos o orelles sintètiques que s'hagi posat, mai ha pogut tornar a gaudir durant més de 20 minuts de la sensació de no ser ningú.
Avui es desperta caracteritzat de pidolaire a l'hotel. Pensa si cal continuar intentant-ho o si val més recloure's entre diners, aduladors i noietes trepes i interessades. De sobte, algú ha picat a la porta. Obre i apareixen sastre i modista amb cara d'enorme satisfacció. Li expliquen entusiasmats que entre tots dos han creat la disfressa definitiva que li permetrà sortir al carrer sense que ningú se'l miri, sense que saltin les alarmes, sense despertar suspicàcies de periodistes i fans. És d'una fibra sintètica que s'adapta al cos com una segona pell. La maquilladora li col·loca una màscara del mateix material impossible de distingir de la pell humana. Quan el cantant es veu al mirall s'emociona. El reflex li torna la imatge d'un home que no és ell. Un home nu. Abraça els seus còmplices estètics i els transmet agraïment etern per la disfressa perfecta. Surt al carrer i pren la seva estimada bicicleta per marxar carrer enllà. Experimenta l'agradable sensació de ser un home nu en bicicleta que no és ningú. Un home nu en bicicleta és un home lliure. Ningú se'l mira. Fins que el deté la policia.
