Publicitat
Publicitat

SEXE ALS 70 I MÉS ENLLÀ

Amb els anys, La sexualitat canvia I el desig Es fa carícia

Et desitjo

"La gent gran practica sexe?" És una pregunta enverinada i el títol d'una conferència organitzada per una metgessa i una infermera per al centre cívic de la Sedeta. Una excepció. De les moltes activitats que s'organitzen per al col·lectiu de la gent gran als centres cívics, els casals d'avis i la resta d'associacions, poques vegades el sexe és el protagonista. "Parlar de sexe amb la gent gran és complicat, pocs s'hi mullen; però vam pensar que podia ser divertit i interessant fer-ho", apunta Rosario Jiménez, metge de família del CAP Vallcarca Sant Gervasi. Jiménez i Rosi Corral van obtenir la gràcia de l'audiència: al final de la xerrada, es va trencar el silenci. Una senyora va demanar on era el punt G i un avi de noranta anys va preguntar per la trempera matinera.

La curiositat d'aquests dos avis apunta una evidència: es practiqui o no, malgrat l'adopció de noves formes més tranquil·les i la disminució de la freqüència, les relacions sexuals es poden perllongar fins al final de la vida. Si no hi ha impediments físics o psíquics ni contraindicacions mèdiques, el sexe no desapareix pel simple fet de sumar anys al marcador. Hi és, però no se'n parla, perquè continua sent un tema tabú (ho és entre les generacions joves i encara més entre la gent gran); hi és, malgrat que costi d'imaginar els nostres pares gaudint de la intimitat de la parella.

Discriminats per ser grans

Vivim, explica Félix López, catedràtic de psicologia de la sexualitat a la Universitat de Salamanaca, "en una societat de tradició sexofòbica, amb una visió negativa de la sexualitat i doblement negativa en el cas de la vellesa". Per què desproveïm la gent gran de la seva faceta sexual? Probablement és una herència de l' edadisme , el terme que encunyava Robert N. Butler el 1969 i que fa referència a la discriminació de la gent gran a la societat actual. "Es considera diferent la gent gran pel fet de fer-se gran, s'interpreta que perden capacitats i interès pel sexe, però creiem que no és cert", defensa Nina Gramunt, doctora en psicologia i neuropsicòloga de l'Institut de Psicologia i Sociologia Aplicades (ISPA). Com a mostra, una de les poques enquestes que quantifiquen les relacions sexuals dels majors de seixanta anys (la publicava el New England Journal of Medicine el 2007 sobre una mostra de població americana). O un estudi australià, en què s'evidencia que l'edat no és el factor més decisiu en l'activitat sexual ni està directament relacionada amb les dificultats o amb la insatisfacció sexual. La clau, s'indica, és tenir parella.

Els testimonis -pocs accedeixen a tenir una conversa sobre sexe, però molts expliquen històries de coneguts- també hi són. L'amic que congenia amb una senyora en un viatge de l'Imserso, avis vidus que comencen una amistat intensa a la residència o una parella que afirma: "Ens ha anat molt bé al llarg de la vida". Enric Ollé, portaveu de la Fatec, sobrepassa la setantena i corrobora les estadístiques: "La sexualitat [de la gent gran] és igual de satisfactòria que la de la gent jove". Reflexiona que amb els anys es perd una mica de passió i enamorament, però, en canvi, es guanya en confiança, coneixement i respecte: "Quan ets jove voldries sexe a totes hores; després només un cop a la setmana o un cop al mes... Però el resultat és igual de positiu". Estar junts, fregar-se la pell o fer-se un petó són altres formes d'intimitat que poden ser igual d'intenses i boniques que el coit. A la tercera edat, l'afectivitat guanya terreny i, com apunta Gramunt, "s'inverteixen els pesos de la balança, es busca més l'estabilitat emocional i afectiva, i el sexe queda en un segon pla".

Ollé forma part d'una generació en què l'educació no permetia gaires concessions al sexe, en què l'aprenentatge va arribar per les converses amb amics, a través de llibres i de "cops a la paret". A les dones se les va educar per a la reproducció i per satisfer el marit, mai se'ls va parlar de la possibilitat de sentir plaer i del dret a la satisfacció. Tampoc es va recordar, a cap dels dos sexes, la importància del preservatiu en les relacions amb noves parelles (és significatiu que en un moment en què van augmentar els divorcis també es va registrar un creixement dels casos de sida).

Són casos que evidencien la idoneïtat dels tallers i les conferències que, més enllà de formar, serveixen per acabar amb els falsos mites: l'activitat sexual no és dolenta per a la salut, la relació no té per què acabar amb penetració, amb la menopausa es pot tenir plaer o, fins i tot, recordar que quan la dona ja no pot quedar-se embarassada cal utilitzar preservatiu. "La gent gran nota que té mancances, a vegades demanen informació i tenen ganes d'aprendre -assegura Francisca Molero, metge i directora de l'Institut de Sexologia de Barcelona-, però el més important és que supleixen el desconeixement amb la saviesa i el sentit comú". Si no, sempre hi són els metges, l'últim recurs davant dels problemes i les preocupacions més difícils d'abordar. Jiménez explica: "Malgrat assumir la importància del sexe a la salut, no estem prou formats i ens costa parlar del tema [en referència als professionals]". L'aparició de la Viagra -que marca un punt d'inflexió en l'activitat sexual masculina- ha contribuït a normalitzar la sexualitat i ha afavorit preguntes que fins ara es considerarien impensables.

Problemes per estimar-se

Als homes els preocupa la falta d'ereccions de qualitat; pateixen per funcionar bé i això els pot generar angoixa. Els metges (o els amics) els recorden les alternatives: en lloc de la penetració poden optar per una dutxa amb la parella. El principal handicap de les dones és la sequedat vaginal i l'atròfia, que condueixen a un cercle viciós: a la falta de desig s'hi suma el dolor de les relacions coitals, causades per la sequedat; si les dones no gaudeixen amb la relació, perden les ganes de practicar-ne. Homes i dones també s'enfronten als efectes secundaris de les medicacions que els ajuden a regular l'organisme: els tractaments per la hipertensió i el cor, els tractament hormonals, els fàrmacs psicotròpics i altres substàncies disminueixen la predisposició per al sexe. Igualment, les malalties poden interferir en aquesta normalitat sexual i en unes de les afectacions en què es percep amb més facilitat és en les neurodegeneratives; la patologia afecta el control d'impulsos i comporta tant retraïment (una apatia total) com desinhibició (fins i tot es pot arribar a l'exhibicionisme).

Però els factors biològics i d'envelliment no són les úniques interferències: López apunta que els factors socials també tenen un paper important en la sexualitat a la tercera edat. D'una banda hi ha les dificultats per tenir parella (si no se'n té, trobar algú amb qui poder compartir una parcel·la d'intimitat no és fàcil), el rebuig que sovint es percep de la societat o per part dels fills, en particular, així com el model jove de sexualitat. El corrobora un altre estudi, que apareixia publicat a la revista Atención Primaria (2006), centrat en una mostra de 162 dones de 74 anys de mitjana, en què s'apunta que els factors que condicionen la pràctica del sexe són l'autoestima, el fet de tenir parella, el desig sexual, la satisfacció derivada d'històries sexuals prèvies i el deteriorament.

Companys de vida

En una societat que demogràficament tendeix a la vellesa, els límits entre la segona i la tercera edat es desdibuixen. Als 65 anys encara hi ha temps per tenir una nova parella si s'ha enviudat, compartir la vida amb algú nou (encara que només sigui per repartir despeses) o continuar amb la dona o l'home amb qui s'està casat. L'activitat sexual mai és obligatòria -cadascú tria quin protagonisme i quina forma dóna a la seva sexualitat-, però és totalment compatible amb l'envelliment. És una etapa més de la vida, però no l'última.

Més continguts de