Publicitat
Publicitat

La Fundación Mapfre presenta a Madrid una mostra molt completa de la seva obra

Eugène Atget, l'amo del vell París

Pocs anys abans de morir, el fotògraf Eugène Atget (Libourne, 1857 - París, 1927) va escriure una carta al ministre de Cultura per demanar-li que es fes càrrec de la "bonica col·lecció de fotografies" que havia reunit durant més de vint anys: "Com que no tinc hereu ni successor tinc por que, quan em mori, caiguin en mans que no coneguin el seu valor". "Puc dir que tinc en el meu poder tot el vell París", li va dir per donar més importància a aquelles fotografies. No pecava de supèrbia. Atget va convertir en el projecte de la seva vida immortalitzar, per salvar-los de l'oblit, els racons de París que encara no havien sigut transformats pel pla urbanístic del baró Haussman, que va fer la ciutat més moderna i espaiosa. Fins al 26 d'agost , la Fundación Mapfre els dedica a Madrid l'exposició més ambiciosa que s'ha pogut veure a l'Estat. El 1991 La Caixa ja va presentar a Barcelona l'exposició Eugène Atget: El París del 1900, composta per un centenar d'obres.

El govern francès va comprar la majoria de negatius, però el prestigi d'aquest fotògraf amb esperit d'antiquari va començar a créixer dècades després. Des dels anys seixanta, les seves obres s'han pogut veure arreu del món i actualment està considerat un del pioners de la fotografia documental del segle XX. L'èxit que ha tingut contrasta amb la imatge humil que ens ha arribat del fotògraf, que sortia al carrer encara de matinada armat amb una pesant càmera de plaques de vidre i el trípode per capturar "la bonica arquitectura civil dels segles XVI al XIX" de París.

Documents per a artistes

"Antics palauets, mansions històriques o curioses, boniques façanes, boniques portes, boniques fusteries, baldes, velles fonts, escales d'estils definits (de fusta i de ferro forjat), els interiors de totes les esglésies de París". A la carta que va enviar a aquell ministre, Atget no es va estar de detallar tot el que havia atrapat amb el seu objectiu. També va enumerar totes les institucions que ja aleshores havien adquirit còpies de les seves fotografies. Les més de dues-centes que estan exposades a Madrid provenen de les col·leccions del Musée Carnavalet, el museu d'història de París, que en conserva 4.000. Atget no les considerava obres d'art, sinó documents artístics, que guardava, com es pot veure en les dotze seccions en què està dividida l'exposició, segons les tipologies dels llocs que fotografiava. Entre la seva clientela també hi havia arquitectes, decoradors, artesans i artistes. Aquests últims utilitzaven les fotografies per preparar les composicions. Fins i tot es diu que Picasso i Georges Braque en van comprar.

L'absència de persones a les fotografies d'Atget es deu potser a una raó pràctica. No volia que res enterbolís els detalls dels edificis que fotografiava amb tant de compte. Quan va voler retratar els personatges pintorescos que habitaven aquells llocs els va immortalitzar en unes altres fotografies que documenten unes formes que també s'estaven extingint.

Els surrealistes, a contracor del mateix Atget, van convertir aquesta buidor en un motiu d'inspiració. Man Ray, un dels fotògrafs capdavanters del moviment, va ser un dels primers i més importants admiradors de la seva obra. A més de col·leccionar-la -l'exposició recull quaranta-tres peces de la seva col·lecció-, va ser un dels primers que en va reivindicar la conservació i la difusió. La seva ajudant, la nord-americana Berenice Abbott, es va emportar milers de còpies i prop de dos mil negatius als EUA, i el 1968 van ingressar al MOMA.

Més continguts de