“Cuba ha passat de ser un país revolucionari a ser un país conservador”
Fernando Pérez Valdés s’ha emportat els guardons a la millor pel·lícula iberoamericana i del jurat en l’última edició del Festival de Màlaga amb ‘Últimos días en La Habana’
Mostrar la vida sense maquillatge, nua, raquítica, tot i que faci mal. Aquest és el punt de partida de Fernando Pérez Valdés, un cineasta cubà (l’Havana, 19 de novembre de 1944) que ens despulla la realitat cubana amb cruesa. No ho fa per suscitar una mirada pietosa. Pérez ambiciona que l’espectador no es fixi en com de gastades estan les sabates o quantes capes de pintura omplen les parets de les cases cubanes. L’autor del documental Suite Habana i de la poètica La vida és silbar esquitxa de realitat la ficció fins a confondre-les. Potser perquè anhela que espectadors i personatges es mirin als ulls, es toquin, s’abracin. Més o menys, com en el cartell de la seva última pel·lícula. Potser demana massa.
A Últimos días en La Habana, però també en altres de les seves pel·lícules, hi apareix una ciutat on hi ha escassetat. ¿Com hem de mirar la realitat cubana els espectadors dels països rics? ¿Amb indiferència, amb compassió, amb culpabilitat?
Jo voldria que la pel·lícula no portés a la commiseració, sinó a tractar de comprendre la conducta dels personatges i a no jutjar-los. Que serveixi per entendre que la realitat cubana no pot ser definida en els extrems, sinó que hi ha molts matisos, i que és la diversitat la que determina la seva riquesa. Als anys 60, amb el sorgiment del moviment del nou cinema llatinoamericà, es va generar un posicionament ètic i estètic que el cineasta brasiler Glauber Rocha va anomenar “estètica de la fam”, i que també és conegut com a estètica de la violència. Aquesta proposta plantejava que Europa rep la nostra realitat des d’una mirada paternalista, i això nosaltres no ho volem. Nosaltres perseguim elaborar un cinema de conscienciació que mostri la violència de la fam. Volem anar al centre del problema, a preguntar-nos per què hi ha un món dividit i per què hi ha gent que es mor de gana i gent que no.
A la pel·lícula, un personatge que de jove és molt vital i espontani, anys després, quan arriba a la maduresa, es transforma en una persona resignada i sense energia. Quin és el missatge?
Jo no voldria que el personatge assumís una dimensió categòrica. La joventut cubana és molt diversa, però és cert que hi ha un sector ampli que no aconsegueix disposar de l’espai que reclama per poder canviar les coses. És una joventut que sap perfectament el que no vol. Tot el que rebutja, és a dir, un discurs i una mentalitat que no té res a veure amb ells. Però com que no disposen de l’oportunitat de canviar les coses, acaben sense saber el que volen exactament.
Quina opinió té sobre la censura a Cuba?
Que ens fa un mal terrible. És conseqüència d’una mentalitat de plaça assetjada, que ho vam ser, efectivament, però no podem continuar així. Encara més quan tenim un món en el qual l’accés a la informació és obert. I encara que la comunicació no fos tan fàcil, la censura tampoc seria una opció vàlida. Cal deixar que les idees siguin confrontades i que prevalguin les que pertoquin. La censura ens endarrereix, ens fa mal.
Per què defensa tant el valor de l’art i la cultura?
Jo crec que l’únic que pot contribuir a millorar l’ésser humà és l’educació, l’art i la cultura. La política es pot contaminar i, de fet, està molt contaminada. Jo crec que un altre món és possible, però sé que no ens el trobarem en girar la cantonada, i que aconseguir-ho estarà en mans d’altres joves amb noves idees.
En aquest sentit, ¿en el cinema què és més important, els mitjans o les ganes?
Les ganes. Jo he participat en projectes independents amb els quals ja tenia clar que no guanyaria ni un cèntim, i després he hagut d’estar dos anys amb el cinturó ajustat. Ara bé, això tampoc et garanteix l’èxit artístic, que ja depèn també del talent, però l’actitud és el que importa. Si no, acabes fent un cine còmode. I jo vull fer un cine incòmode en el sentit que provoqui, que el que hi prevalgui sigui la idea que desitges explicar.
¿I aquesta provocació també va dirigida a les autoritats cubanes?
Sí. Jo crec que nosaltres hem passat en molts aspectes, no en tots, de ser un país revolucionari a ser un país conservador, en el qual és més important el missatge polític que la pròpia realitat, i això per a mi no reflecteix el vertader esperit revolucionari. No el reflecteix tampoc que existeixi la censura, que es redueixi el flux d’idees a una sola idea, que es cregui que les idees són una instrucció que, com el catecisme, cal aprendre de memòria. Jo no vull fer un cinema contestatari, però sí un cinema que constati que les coses poden ser d’una altra manera.
Encara que faci mal?
Encara que faci mal. A mi m’ha passat fa poc. Ara porto dos mesos a Espanya per motius familiars, i feia temps que no veia la pel·lícula, i ahir, quan la vaig tornar a veure, les imatges em van colpejar. Però precisament d’això es tracta. Perquè d’això no es parla a Cuba, i quan se’n parla no és primordial. És el paper que li correspon al discurs artístic, fer que faci mal.
