Publicitat
Publicitat

Ferran Latorre: "Potser no he sigut ni el millor alpinista ni el més ràpid, però estic content de com he fet les coses"

Antoni Bassas entrevista l'alpinista, guia de muntanya i conferenciant

Com va ser l’atac final?

Molt emocionant, perquè estava tancant un cercle de la meva vida. Aconseguir els 14 era una manera de reconciliar-me amb les altres coses interessants a la vida que havia deixat pel camí. Pujar l’Everest va ser molt més que un simple acte esportiu, va justificar molts esforços. Havia somiat tantes vegades que arribava al cim...! Quan hi vaig arribar nevava, feia molt de vent, els núvols es trencaven quan passaven sobre l’aresta final... o sigui que els últims passos van ser durs, va ser com si Déu Nostre Senyor, o qui sigui que governi aquest món, digués: “Fins al final, patiràs”. Sempre diem que la meta no és important, però jo, amb aquest discurs una mica bonista, no hi estic d’acord, perquè la glòria d’arribar a aquell metre quadrat que has desitjat tants cops justifica tot el camí que has fet. És cert que estàs tan al límit que no tens forces per tenir sentiments, com si el teu cos es defensés i no et deixés emocionar perquè necessites totes les forces, però portava tota la vida esperant aquell moment i els últims 10 metres que vaig fer caminant fins al cim els vaig voler gaudir sí o sí.

Al món només sou 30 les persones que heu fet els 14 vuitmils. ¿Et sents especial?

No, em sento content d’haver aconseguit el que m’havia promès de petit, de pujar l’Everest i de fer-ho després d’haver fet els 14.

¿En aconseguir-ho vas començar a experimentar ja un buit?

Sí, quan acabes et dius que no n’hi havia per a tant. Un dels llibres sobre l’Everest que més m’agrada, L’aresta oest, de Thomas Holbein, acaba amb un poema que diu una cosa així com “mai deixis que l’èxit amagui la seva buidor”. La victòria per la victòria no crec que tingui sentit.

¿Haver fet els 14 vuitmils t’ha fet feliç?

El que em fa feliç és adonar-me que molta gent, periodistes, mitjans, la Federació, el CEC, la UEC, volien que acabés. En el país de les grans enveges la gent ha entès que jo em mereixia acabar, i se n’ha alegrat sincerament, i això és el millor regal que he tingut. Estic content d’haver creat una complicitat amb la gent que és molt bonic sentir-la. França o Rússia encara no tenen cap alpinista que ho hagi fet. Potser no he sigut ni el millor alpinista ni el més fort ni el més ràpid, però estic content de com he fet les coses. Però no cal anar a l’Himàlaia per ser feliç. He passat moments de felicitat molt grans a Siurana, a Vilanova de Meià, escalant, o fent esquí de muntanya, al Pallars, a Tavascan, amb neu pols, amb el sol ponent-se. La bellesa de la natura, fent una activitat que et dona molt plaer, tot al mateix temps, genera una explosió de felicitat i de força espiritual... La part complicada d’acabar els 14 no ha sigut la part de pujar les muntanyes, sinó la de viure d’això, ja que és un miracle aconseguir viure de l’alpinisme.

¿Tens por d’haver-te quedat sense objectius?

Una mica sí, però em fa més por tenir objectius que ja és massa tard per complir-los, i que he deixat aparcats per la muntanya. Vaig estudiar enginyeria, volia estudiar física, perquè tenia molta curiositat per entendre el que no veiem, què és la matèria... Com a aficionat tota la vida faré muntanya, m’encanta escalar, l’esquí de muntanya o estar en espais salvatges. Ara, d’objectius esportius a nivell professional me’n queden pocs per fer. M’agradaria tornar a l’Everest per la cara nord sense oxigen la primavera de l’any que ve, un objectiu més clar, senzill i directe: intentar pujar l’Everest sense oxigen. Ja vaig fer el Cho Oyu el 2013 en non-stop, sense res, pujar i baixar d’una sola tirada. La idea és molt atractiva, jo sol, la muntanya i res més. Quan et deia que he intentat fer les coses el millor que he pogut, és això.

¿Pujar a l’Everest sense oxigen és fer-ho millor?

Sí, això ho tinc molt clar. Però també els xerpes, les cordes fixes... sense tot això té més mèrit, cosa que no vol dir que no hi hagi ascensions amb oxigen que puguin ser meritòries. Això és molt subtil.

Explica-m’ho.

Si em dius: “Què preferiries, pujar l’Everest sense oxigen ara o pujar-hi el 1953 amb oxigen?” Claríssim, ser el primer el 1953 amb oxigen té més mèrit que pujar-hi el 2017 sense oxigen. L’alpinisme està ple de matisos. Fixa’t que és l’únic esport que no té normes escrites. No hi ha jutges. Sí que hi ha una consciència global del que està bé i el que no, i ha anat evolucionant al llarg de la història. Què ha anat fent l’alpinisme? Ha anat traient artificis a l’escalada. Què és el que ha fet el Kilian Jornet? Fer-ho tot hiperlleuger.

Han canviat les mesures amb què es valorava la muntanya. Fins ara era l’alçada, i ara és el temps.

Sí. Perquè el cronòmetre és molt fàcil d’entendre. Si parles de la dificultat tècnica, la gent no ho entén, però el temps sí. A la comunitat de l’alpinisme hi ha dues variables importants: la dificultat tècnica i el compromís. Per als alpinistes, el cronòmetre és una variable menys important.

Però us arrossegarà a tots, perquè el patrocinador us demanarà si podeu fer el mateix però en 48 hores.

Sí, hi estic d’acord, al final mana el que arriba a la gent. Però els alpinistes i escaladors valorem sobretot la dificultat tècnica, que és antagònica a la velocitat, perquè, com més difícil, més lent vas.

Michael Jordan o Leo Messi fan jugades molt difícils molt ràpidament, i han accelerat els temps d’execució dels moviments.

Però no pots oblidar la gran variable que és la dificultat i el compromís.

Defineix-me compromís .

La sensació d’aïllament, d’estar lluny de qualsevol ajuda, la variable psicològica d’estar en un lloc exposat jugant-te la vida. Sí, l’alpinisme va en aquesta direcció, fer coses amb molt compromís, molt difícils i molt ràpid. Però, generalment, si vols anar ràpid, has de buscar el camí més fàcil, i això va en contraposició amb el que valorem més. I no voldria que s’entengués que no valoro el que ha fet el Kilian. L’admiro. El que fa és sobrehumà. Però hi ha més variables a tenir en compte, a part de la velocitat. De fet, penso que l’alpinisme actual i del futur serà una combinació de dificultat, compromís i velocitat.

Segons això, el que tu en dius compromís anirà baixant, perquè la tècnica us ho posarà més fàcil. Sir Edmund Hillary seria el màxim compromís.

Sí, totalment. Et dono la raó que l’alpinisme cada cop és més un esport i menys una aventura. Però no oblidem que segueix sent un esport molt bèstia. Hi ha una anècdota, crec que va ser Eric Shipton que va provar de pujar l’Everest als anys 30. Quan, vint anys més tard, Hillary va fer l’Everest per primera vegada, a Shipton li van preguntar què li semblava, i va dir: “El que fa el senyor Hillary només és esport”. Imagina’t, si en aquells 20 anys ja havia canviat molt, si aixequés el cap ara diria que l’alpinisme és gairebé com jugar a tenis. I no el podem menysvalorar. Jo he enterrat un amic amb les meves mans, el Xavi Lamas, l’any 95, teníem 24 anys.

Has pensat mai que no tornaries?

I tant. El moment més dur d’una expedició és quan porto la meva filla a col·le per últim cop abans de marxar. La meva mare diria que he sigut imprudent tota la vida. Poques vegades he sigut imprudent, crec, però estic segur que he estat moltes vegades més a prop del desastre final del que em pensava i moltes vegades no me n’he adonat. A l’Everest mateix m’ha passat una pedra a 200 per hora a 5m... L’allau del Xavi Lamas... jo tenia el tall de l’allau a sota meu, a 10 metres si arribo a anar 20 metres abans...

La mare de l’Àlex Crivillé li deia abans de cada cursa: “No corris”. Què et diu la teva?

“No hi vagis”. Sempre m’ho ha dit i m’ho continua dient.

¿Et sents més a prop de Neil Armstrong que de Leo Messi?

Si em dius: “Què t’hauria agradat ser?” Neil Armstrong. Va, titular: “Donaria els meus 14 vuitmils per haver trepitjat la Lluna per primer cop”.

I tu que has vist llocs molt diferents, i cultures minoritàries situades en llocs poc accessibles, ¿has arribat a alguna conclusió sobre el que en diem la raça humana?

Que no tenim remei. El primer any que vaig anar a l’Himàlaia, el 92, el món era molt diferent. Avui el Nepal està molt a prop del passeig de Gràcia.

Les converses a la muntanya deuen ser especials. ¿Es parla igual a 8.000 metres que al nivell del mar?

T’he de dir la veritat?

Sí.

Parlem del mateix que aquí, de dones i de menjar. D’allò que et falta. De tant en tant et trobes algú més curiós, més profund, per exemple, Miguel Ángel Pérez, que es va morir al K2, dos dies després que jo fes cim, amb ell sí que parlàvem de religió, del món, de l’existència... El fet de ser alpinista no et fa més profund que altra gent; més sensible a la bellesa natural, potser sí. Jo vinc del món de l’escalada, i no m’agrada gens córrer, ja sé que no està de moda dir-ho, però a mi el que m’agrada és escalar. La meva generació sempre hem sigut molt anticórrer i anticaminar. El que volíem era anar al més ràpid possible a la paret i escalar, estalviar-nos la part del sacrifici de caminar.

¿Els que us trobeu a peu de paret, esteu tallats tots pel mateix patró? Gent d’introspecció, solitud...

No. Va ser així fins als 70, rotllo hippy, perquè ens entenguem. Fins aleshores l’escalada era de gent catalanista, burgesa fins i tot. Però a partir dels 80 hi va haver un fenomen sociològic molt interessant, va entrar-hi gent de l’àrea metropolitana de Barcelona, molt curiosa la barreja, gent que va reaccionar a aquest romanticisme suposat de l’escalada. Hi havia gent de moviments punk, que fins i tot posaven noms molt trencadors a les vies, com ara “ Bailaré sobre tu tumba ”... [riu]. Imagina’t per a mi, una persona de classe mitjana, catalana, tots molt iguals, de cop vaig descobrir món, vaig conèixer gent fantàstica, diferent. Els 80 van ser això. Avui dia hi ha tanta gent que escala, que hi ha de tot.

Més continguts de