Societat 27/07/2011

LA FURA Baixa als inferns

La Fura dels Baus commemora 25 anys del Festival de Peralada amb l'estrena divendres d' Orfeo ed Euridice de Gluck. L'orquestra BandArt surt del fossat i entra en una escena ambientada al Romànic.

Marta Porter
4 min
LA FURA Baixa  als inferns

Peralada.El poliesportiu de Peralada acull des de fa deu dies els membres de La Fura dels Baus. Estan muntant la producció estrella del Festival de Peralada d'enguany, l'òpera Orfeo ed Euridice de Gluck, que s'estrenarà aquest divendres i es repetirà diumenge a l'Auditori del Parc. Una gran escenografia ocupa la pista de bàsquet. Al mig d'un escenari amb una forta inclinació, apareixen com sorgits del no-res els torsos dels músics de BandArt que, tan tranquils, afinen els instruments en un concert de dissonàncies. De cintura per avall han estat engolits per la terra en una mena de portelles que, obertes, fan de cadira i faristol.

Al punt de les 5 de la tarda, apareix un apressat Carlus Padrissa, delerós per començar l'assaig amb aquests músics titulars de diferents orquestres de tot el món que, de tant en tant, es reuneixen com a Band-Art, una de les formacions orquestrals més prestigioses del panorama internacional i l'única que no té director però sí un líder fundador, el concertino Gordan Nikolic.

Padrissa parla amb els tècnics que, rere els seus ordinadors, s'amaguen en una imponent estructura de ferro de quatre pisos. Després es dirigeix als músics perquè comencin a caminar per l'escenari. S'han hagut d'aprendre la partitura de memòria per poder actuar mentre toquen. Són les fúries de l'infern, aquelles que acompanyaran Orfeu cap a la seva Eurídice. Padrissa es barreja amb ells, escenari amunt escenari avall, i els diu com s'han d'ajupir en els pianos , botar i saltar en els forti , tocar mirant cap amunt per on Orfeu baixarà a l'infern. Els músics fan el que poden. Malgrat tractar-se d'intèrprets que sovint toquen drets, aquestes anades i vingudes com si fossin actors amb els seus preciosos instruments se'ls fan estranyes. Padrissa els pressiona: "Us heu de bellugar més"; és com un nen petit que es rebolca, puja escenari amunt de quatre grapes (evidentment, imitar-lo tocant alhora un violí és impossible), s'abraça a un dels tècnics i cauen rodolant com una gran croqueta. Tothom riu. La seva filla, aliena a tot, passeja pels voltants de l'escenari en patinet. L'ambient és excel·lent i malgrat la pressió de l'estrena sembla que tothom s'ho passa d'allò més bé.

La improvisació compta

Una veu poderosa ressona com del més enllà. És Anita Rachvelishvili, que, asseguda des de la banqueta i cordant-se unes vambes blau elèctric purpurina, interpreta el seu Orfeu com si estigués cantussejant a la cuina de casa. L'ambient ha canviat radicalment mentre entona la famosa ària Che farò senza Euridice? Tots quedem impressionats per una de les veus més impactants que hem sentit en els últims anys. S'aixeca, s'enfila a l'escenari i segueix caminant esquivant els músics i els arquets dels violins. Aquest Orfeo ed Euridice promet, pensem.

Extasiats per la veu de la mezzo georgiana apareix de cop una noia volant. És el personatge d'Amor, que canta del cel estant. "És una cigonya -em corregeix Padrissa-. M'han dit que les cigonyes de Peralada fan soroll amb els becs mentre la gent actua, o sigui que he decidit fer-les actuar. El personatge d'Amor anirà caracteritzat de cigonya i a més il·luminarem des de sota els arbres i nius de les cigonyes perquè participin de l'espectacle".

Mentrestant, la seva estimada Eurídice, la soprano valenciana Maite Alberola, s'ho mira somrient. Tot i haver treballat en nombroses òperes a Catalunya i Europa, explica que la manera de treballar de la Fura no té res a veure amb la de la resta de directors d'escena. "La majoria de directors vénen amb tot pensat i calculat i et diuen què has de fer i com fer-ho. Amb la Fura és diferent, et deixen aportar coses pròpies, usen molt l'espai, et fan moure molt per l'escenari, anem fent entre tots sobre la marxa, treballen molt els personatges i són molt innovadors. A mi, particularment, m'agrada treballar la part interpretativa del personatge i ells ho potencien molt".

L'assaig encara no ha acabat i arriba un autocar farcit de més músics. Arrossegant maletes, directes de l'aeroport, en un tres i no res ja tenen els instruments desenfundats i a punt de tocar. L'assaig general, però, no comença fins a la nit.

Sensual i lèsbica

Padrissa em dedica una hora. No para d'ensenyar-me l'escenografia virtual a l'ordinador, imatges de sensualitat lèsbica de les dues cantants: "Podíem haver escollit un contratenor, però l'opció de fer-ho amb dues dones com aquestes és fantàstica, són com dues lleones, amb rotllo lèsbic, es van tocant..." explica."Els músics i el cor aniran vestits com serps, obeses, que mosseguen i representen el pensament únic, l'època medieval, per això l'escenografia està inspirada en el Romànic català". De l'escenari s'obriran 35 portetes por on els cantants del Cor de Cambra del Palau trauran el cap mentre es projecten unes columnes. "Seran com els capitells de les esglésies romàniques -explica Padrissa-. L'Edat Mitjana va ser una època fosca en què el discurs uniformador manava sobre el pensament, com també passa ara". "La part de vídeo [a càrrec de David Cid] mostra imatges de l'infern, de l'horror: Auschwitz , maltractaments, violacions..."

És difícil que parli de manera ordenada, es nota que el seu cap va a mil per hora. Intento posar-hi ordre: "Tot va començar quan el representant de BandArt a Espanya ens va dir que ells volien fer una cosa amb nosaltres. Paral·lelament l'Oriol Aguilà, director del Festival, em va dir que anés pensant en alguna cosa per al 25è aniversari del Festival. I ja ho tenim. Trobar una orquestra com aquesta és un xollo". L'orquestra en bloc assumeix també el rol de l'Arpa d'Orfeo. "Cada músic és una corda i quan toquin es projectaran uns fils de llum a manera d'arpa que es mouran amb la música. L'escenari, en ser de fusta i buit per dins, actua de caixa de ressonància, tot ell és un instrument". I continua: "Als músics els hem alliberat del fossat, allà a sota fan pena, tots enxubats! Són el més important i a les òperes ni tan sols trepitgen l'escenari, són com els gladiadors del circ romà. Nosaltres els fem pujar a l'escenari i els fem actuar". L'entesa ha estat molt bona. "El Gordan ja m'està dient que vol fer Don Giovanni , ja ho veurem. De moment, estem parlant de portar l' Orfeo ed Euridice al Theater an der Wien, a Viena".

L'endemà, mentre els tècnics comencen a muntar l'escenografia a l'Auditori, Padrissa cita els músics al claustre de Sant Domènech. És un assaig general per a la roda de premsa. "A qualsevol espectacle sempre hi lligo una acció. Com que la presentació la fem a Sant Pau del Camp, ara provem què podem fer en un claustre romànic". Un cop més Padrissa els fa amagar rere les columnes i confondre's amb els capitells sense deixar de tocar. Ells s'ho passen pipa, i nosaltres també.

stats