Les cues de les oficines del SOC, les cues de les ETT, les cues de la Seguretat Social, les cues de les entrevistes, les cues d'Hisenda, les cues dels tests psicotècnics i les de totes les finestretes i impresos... El primer que ha après la Carme és que s'ha de tenir resistència: s'han de passar moltes hores esperant, les sabates fan mal, no sempre hi ha lavabo, és possible que el seu perfil no sigui l'adequat i, esclar, també pot passar això, que arribi tard i que la feina ja estigui agafada.
Diari, llibreta, ampolleta d'aigua, mocadors de paper, bateria del mòbil ben carregada...
Cal saber superar la rutina. Cal saber respondre correctament a les mateixes preguntes de sempre sense que sembli que es responguin de la mateixa manera. Cal saber somriure i mostrar il·lusió per qualsevol tipus de feina. Cal imitar els models dels valors contemporanis, la humilitat dels jugadors del Barça, la constància dels treballadors alemanys, la seriositat dels nòrdics, l'atreviment dels americans, l'ànima dels japonesos i, tot això, impregnar-ho de l'esperit de la resistència, l'hi han dit al darrer curset que ha hagut de fer, però això de la resistència s'aprèn sol. El curset estava subvencionat i a ella li han donat un diploma. Cal saber resistir el fet de veure el nom en un diploma. "Carme Castells ha superat amb èxit el curs EMPATIA, ASSERTIVITAT I ATENCIÓ AL CLIENT amb la qualificació APTA".
I tots els altres APTA que ha anat acumulant, cal tenir molta resistència per aguantar una carpeta de fundes perfectament ordenada, una carpeta de plàstic que li fa suar el canell i l'avantbraç quan s'espera. APTA, què vol dir? No ho sap, ella és diplomada i està estudiant una llicenciatura de segon cicle, i els nivells d'idiomes que facin falta, pels quals espera ser també APTA, que de vegades li sembla que sigui una paraula sense sentit, un acròstic, una empresa que fabriqui cartró o lleixiu. O una línia d'autobusos, o una entitat col·laboradora de la Generalitat.
Cal saber resistir a tot això i també al cansament dels amics, de la família, dels entrevistadors, dels funcionaris, dels diaris i de la televisió. I al propi cansament, esclar. La Carme puja a l'ascensor, cap a la cinquena planta. El rebedor és ple de gent que espera a la cua de la cua de les cues, una cua elàstica, com de fuet que espetega, com de sirga que es desenrotlla i es tensa. Demana qui és l'últim i veu que hi ha una noia que dóna números. El 63, li diu que s'haurà d'esperar entre una hora i mitja i dues hores.
Palpa la bossa per trobar l'ampolla d'aigua. Hi porta també unes galetes perquè no li baixi el sucre mentre s'espera. Mirallet i raspall per repassar els cabells abans d'entrar, dissimuladament a la cua, ella és APTA. I xiclets de menta perquè la boca no li faci olor de galetes, APTA.
La cua es mou lentament, un avenç imperceptible, com el moviment de la busca dels minuts al rellotge. La resistència del rellotge i la resistència del temps contra la cua... Quantes vegades el mirarà, avui? No ho sap. Per entretenir-se observa les fesomies de la gent, la de la noia que du una diadema massa cridanera; la del que arriba encorbatat i al cap de deu minuts se'n va perquè no sap resistir la pressió de la cua; la del senyor gras que es recolza a la paret i mou les cames en una cadència perfecta; la de la noia que té davant, que no para de parlar pel mòbil; la del calb que hi ha al costat de la bafarada "Busques feina...?"; la del noi que mata marcians en una consola; la de tothom que mira el mòbil; la dels que llegeixen el diari; la dels que no fan res... De vegades pensa que tot això és el treball abans del treball, la feina per a la feina. A aquesta cursa s'hi arriba cansat.
En una entrevista li van demanar quin tipus de feina buscava. Ella pensava que la pregunta que realment volia respondre era quin tipus de vida volia. No sap què li preguntaran, avui, més de cent persones per despatxar en un supermercat. No ho sap, l'únic que sap és que cal resistir.
