Publicitat
Publicitat

CANVIS D'ESCENARI LABORAL

El món laboral canvia: treballar al mateix lloc és ara un somni quasi impossible

Feina per a tota la vida?

El primer ministre italià, Mario Monti, va encendre els ànims dels ciutadans del seu país fa unes setmanes en exclamar que els joves d'avui en dia s'han d'acostumar a no tenir una feina fixa, i va afegir que "treballar sempre al mateix lloc és monòton". "És més bonic canviar i acceptar nous reptes", va dir Monti. Les seves paraules van causar indignació entre els treballadors italians, joves i no tan joves, que el van acusar de parlar des de la comoditat que li dóna el seu càrrec de primer ministre i de senador vitalici. Monti, però, es va defensar dient que simplement intentava trobar aspectes positius a una nova realitat laboral: la feina per a tota la vida s'ha acabat.

Aquest fenomen no és exclusiu d'Itàlia, aquí estem vivint una transformació molt similar. Tal com explica Josep Maria Rañé, el president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, "allò de treballar fent el mateix tota la vida, d'entrar en una empresa de jove, fer-hi carrera i jubilar-s'hi, s'ha acabat".

Aquest expert en el món laboral, que va ser conseller de Treball amb el primer govern tripartit, diu que "tenim mitificat el concepte de feina per a tota la vida". Segons ell, el que ha passat en aquest país fins fa ben poc és que "la gent feia el mateix ofici tota la seva carrera, canviava de lloc de treball, però sempre feia la mateixa feina". Ara, en canvi, això no passa. Rañé alerta que caldrà "canviar el xip i entendre que el nostre ofici s'haurà d'anar reinventant i adaptant al llarg de la carrera professional". "Ser flexible serà, a partir d'ara, l'única garantia de tenir una feina per a tota la vida", destaca.

Tota la carrera al Sant Pau

Núria Guàrdia, una infermera de 54 anys, representa aquest model laboral que s'acaba i ella mateixa reconeix que "ara els joves tenen un panorama molt diferent".

Ella va estudiar infermeria i just després va entrar a treballar a l'Hospital de Sant Pau. Era l'any 1978 i ara encara hi treballa. "He fet tota la meva carrera en aquest hospital, que és una mica com casa meva i forma part de la meva vida", diu Guàrdia, que actualment és cap d'infermeria de l'àrea mèdica de l'hospital. Per ella el millor d'haver desenvolupat tota la seva carrera professional en un lloc és "el sentiment de pertinença". A més, diu: "Com que és un centre universitari m'he pogut seguir formant aquí, m'ho han facilitat molt, i tot el que he tingut ganes de fer ho he pogut fer". Així, després de ser infermera durant set anys va fer un curs de supervisió i va començar a accedir a càrrecs de més responsabilitat. Al cap dels anys va compaginar la feina amb un màster en gestió i això li va obrir les portes del seu càrrec actual. Guàrdia és conscient que aquest model de carrera laboral del qual ha pogut gaudir s'ha acabat. "Ara la gent jove ho té més complicat". I afegeix: "Aquí a l'hospital fins que una infermera no aconsegueix una plaça fixa passen sis o set anys durant els quals va encadenant suplències". En comparació amb quan ella va començar diu que per als joves "tot és molt més precari".

Del periodisme al ioga

Una d'aquestes joves és Sandra Varas, que va estudiar periodisme i després d'uns anys exercint va decidir canviar radicalment de sector i ara és professora de ioga.

"Quan vaig acabar la carrera vaig rebutjar una oferta d'Onda Rambla-Cero perquè volia viatjar", explica. "La meva primera parada va ser Londres i quan els de la ràdio es van assabentar que era allà em van dir si hi volia col·laborar com a corresponsal", diu. Allò va ser com començar la seva carrera "molt en precari", matisa, "però d'una manera apassionant". Després d'una temporada a la capital britànica va marxar als Estats Units, on va seguir treballant per al mateix mitjà fins que RAC1 li va fer una oferta millor i la va acceptar.

A part de fer aquesta feina, als EUA va començar a treballar en una productora, fent documentals, i va descobrir aquesta faceta del periodisme, que també li va agradar molt i que és la que encara compagina, avui en dia, amb el ioga. Després d'uns anys als EUA va tornar a Londres, sempre treballant de corresponsal, però per motius personals va tornar a Barcelona ara fa un any. Aquí es va trobar "sense cap oportunitat de feina i enmig d'una crisi econòmica brutal", recorda.

La falta de perspectives laborals no la va enfonsar, sinó que la va fer espavilar. "La meva reacció va ser una adaptació a les circumstàncies", resumeix. Als EUA havia descobert la pràctica de ioga, que havia perfeccionat en una de les millors escoles de Londres, on també va començar a fer alguna classe.

"Vaig pensar que tenia una gran sort, hi havia una altra cosa que m'agradava molt i que sabia fer bé, així que no m'ho vaig pensar gaire".

Explica que el més difícil va ser encaixar la reacció de molta gent que veia el seu canvi de sector com "un retrocés" en la seva carrera. "Jo tinc una mentalitat flexible, no veig els canvis com res dolent. Amb el periodisme, quan vaig tornar aquí no podia viure pel meu compte, ara sí que puc i estic gaudint molt d'aquesta etapa".

Més continguts de