Publicitat
Publicitat

Mai nedis sol

La Filmoteca dels últims dies és com una Jeanne Moreau perseguida

La Filmo

Se'n va la Filmo de l'avinguda de Sarrià i s'empaqueten en aquest viatge les cues per entrar al cinema Aquitània amb la carpeta sota el braç i la motxilla al coll i aquell famós abonament de 100 pel·lícules de no sé quin aniversari amb què vaig veure totes les del Bergman.

Amb el trasllat al barri del Raval, la Filmo s'endú les llums gèlides de pel·li de Kaurismaki que il·luminen aquest carrer, però que no han escalfat mai el cor de ningú.

En aquesta avinguda de concessionaris de cotxes, pizzeries i mobiliari d'oficina, vaig entendre per primer cop que sempre hi ha un "lladre de bicicletes" i que l'amor és el desig que sentim pel fragment d'un genoll.

Vaig córrer moltes vegades per arribar a temps a la primera sessió i ensopegava en el camí, com tothom, amb històries que no troben mai director que les filmi. Els seus personatges es difuminen darrere de miralls i neons intermitents, fosos de ploms i d'alegries.

Aquesta nit de diumenge hi passen, a la Filmoteca, Vampyr, de Dreyer, i abans d'entrar a la sala sento, com el protagonista, els sorolls i les veus d'uns fantasmes que ara veuen les pel·lis que es baixen d'internet. Dempeus, fent cua en aquest passadís que sempre m'ha semblat de nau Enterprise, i sota els fluorescents dramàtics de Fassbinder pengen les bústies de plàstic farcides dels últims programes de la Filmo.

No sé si ara els estudiants de cinema també tatxen del programa totes les pel·lícules que ja han vist amb un boli Bic.

La Filmo d'aquests últims dies és com una Jeanne Moreau perseguida que corre enlluernada en el sentit contrari dels cotxes. És un petó robat abans que la noia s'escapi.

Acorralat per les hores que passen, el cinema de l'avinguda Sarrià s'encamina sense remei cap a les ombres d'un carrer franquista que no ha sabut deixar mai enrere. El rètol de la Filmoteca es fa vell abans d'hora i agafa l'aspecte de neó vençut dels seus companys de carrer.

Te'n vas aviat, Filmo. Te'n vas cap al clarobscur del Raval, a un carrer de neorealisme italià on les putes no tenen intimitat i els homes venen flors sense olor, i on acabaran movent la gent que hi viu perquè no els destrossi el pla seqüència.

Més continguts de