Publicitat
Publicitat

DEL TER AL PLATA ARTERIA PARAL·LEL 25 DE GENER CròNica REVISTA

El Paral·lel homenatja el cupletista Joan Viladomat, mite del 'género ínfimo'

'Fumando espero' (sense fum)

Veig que entren a l'Arteria Paral·lel Xavier Albertí, rei del cuplet i la sarsuela, mitja companyia de La Cubana -em diuen que preparen un nou espectacle que se'ls resisteix- i l'imponent amo d'El Rincón del Artista i sé que vaig ben encaminada. Al vestíbul hi ha càmeres en guàrdia i un photocall especialment preparat per a la diva. I apareix com un llampec a última hora la gran Sara Montiel -abric llarg blanc, perruqueria impecable, rostre immòbil-, qui es deixa retratar d'esma, Lídia Pujol aprofita per fer-li una foto amb l'iPhone i entrem a platea quan el senyor Permanyer ja recita vida i miracles de Joan Viladomat.

Aquesta nit única l'homenatge no és per a la senyora que ha fumat amb més elegància un cigarret amb broquet, sinó per a qui li va proporcionar el material, el tango Fumando espero . Joan Viladomat va ser un pagès de Manlleu que va néixer fa 125 anys, va fundar una acadèmia de varietats a Barcelona, va entrar a la puixant indústria del género chico i va acabar component set-cents títols ideals per a les tavernes del Paral·lel. Tangos, pasdobles, foxtrots i cuplés -entre els quals, El vestir d'en Pasqual i Catalunya plora - que retrataven els vicis consentits dels anys vint i trenta amb salsa: toros, putes, amor, pàtria i cocaïna.

El periodista i director Jaume Collell ha estat el responsable de la recuperació dels hits del mestre Viladomat a Del Ter al Plata però no s'ha pogut estar de salpebrar-los amb referències a l'actualitat política, a l'estil d'aquell cabaret polític que va inventar fa una dècada a El Burladero -on, per cert, va reclutar el dramaturg de cor fosc Pau Miró i va descobrir dos talents, els humoristes Cesc Casanovas i Sílvia Abril; per això els dos actors eren entre el públic.

Collell s'ha inventat una ficció estrambòtica per donar fil argumental a unes cançons de tornada alegre i enganxosa, populars, d'envelat de festa major. Itziar Castro i Xavier Boada interpreten dos científics que busquen l'essència de la raça catalana i van tirant a l'olla trossets de suposada catalanitat: el cor de Macià, una pedra de Millet, el ronyó de Franco -"ningú ha fet tant pel catalanisme"-, el nas de Maradona, l'artèria de Ramon Muntaner, el morro d'en Mascarell... Un compendi de bromes innocents que serveixen d'adornament (prescindible) per passar d'un tema musical a l'altre, tots impecablement interpretats per un sextet, l'orquestra La Imperial.

La senzillesa és la marca de la casa: l'escenografia és d'Ikea i el vestuari, escàs -però si es tracta del music-hall , cal ensenyar pit i cuixa, no?-. Llàstima que en aquest cabaret del Paral·lel ja no s'hi fuma, que Sara Montiel ja no canta i que el destape picantó ja no impressiona. L'únic que continua resultant entranyable són els èxits festius de Viladomat, els elàstics blaus i en Pasqual. Collell conclou: "Rebutgin còpia i imitació, el Paral·lel era això". Surto amb la tonada al cap: " Un cigarrillo es siempre un descansillo.

"

Més continguts de