Publicitat
Publicitat

ART, TERRITORI I IDEOLOGIA

La relació entre paisatge i ideologia és un dels puntals de l'obra d'aquest artista basc

La Fundació Tàpies revisa la trajectòria d'Ibon Aranberri

En l'exposició Organigrama , l'artista basc Ibon Aranberri, gairebé més conegut a l'estranger que a l'Estat, ha tornat a treballar en vuit obres seves per a les sales de la Fundació Tàpies.

Artista meticulós i poc amic de les rutines i les presses del mercat de l'art, Ibon Aranberri (Itziar, Guipúscoa, 1969) és considerat com un dels artistes bascos més importants de la seva generació i té un creixent prestigi internacional. Gairebé més conegut a l'estranger -va participar a la Documenta de Kassel el 2007- que a l'Estat , ara la Fundació Tàpies presenta Organigrama , una revisió dels projectes més importants que ha fet en els darrers dotze anys.

Malgrat que el projecte de l'exposició va sorgir fa sis anys -quan Núria Enguita, comissària de la mostra, encara era la directora de la Fundació Antoni Tàpies- no ha estat fins enguany que ha estat possible dur-la a terme. Sembla una casualitat que, sent Aranberri un artista que treballa amb el territori i la història, el paisatge de la fundació, després de la reforma a què ha estat sotmesa, hagi canviat durant aquest temps. A tots dos se'ls veu especialment contents d'haver arribat fins aquí. "Després de la Tàpies, després de la Tàpies", ha dit sovint Aranberri per ajornar altres compromisos i donar prioritat a aquesta exposició, segons declara Enguita.

Organigrama recull vuit obres que Aranberri ha realitzat entre 1998 i 2010. N'hi ha cinc a la sales principals de la fundació i les altres tres a la sala que hi ha al nivell inferior. Tot i que en una exposició "retrospectiva" esperaríem trobar-les ordenades cronològicament, Aranberri, que es va formar en el món de l'arquitectura i del disseny, ha creat un estructura específica -"com una teranyina", ens diu- per a la sala de la fundació que alhora que crea un recorregut les posa en joc entre elles.

D'aquesta manera ja no només es tracta de mirar enrere, sinó que tot el conjunt ofereix una nova lectura de la trajectòria de l'artista. En canvi, les obres que es poden veure al nivell inferior -l'anomena "la cova"- ja estan més "sedimentades". Amb tot, l'artista afirma que ha creat "un sistema" per exposar les obres i que no hi ha jerarquies entre els materials exposats. Mentre que alguns materials són obres en què ha treballat durant anys, d'altres són materials que ha recuperat per a aquesta exposició o n'hi ha que fins i tot han sorgit durant el procés de muntatge.

Territori, història, identitat
"És cert que podem dir que Aranberri és un artista lent", afirma Enguita, però és així perquè el territori és una de les matèries primeres més importants de la seva obra", assenyala Enguita. Igualment, afegeix que per a Aranberri el lloc de l'art no només es troba a les sales d'exposició sinó que les accions que realitza a la natura -sovint acompanyat d'amics, com la que es pot veure a l'obra- tenen molta importància en la seva trajectòria. És igualment rellevant el llenguatge artístic amb què Aranberri acaba donant forma a aquestes experiències, ja que va fent proves amb llenguatges com ara la fotografia, el vídeo i l'escultura fins que troba la forma que millor s'escau al que vol dir amb una obra determinada. És a partir d'aquest àmbit afectiu i local, afirma Enguita, que l'obra d'Aranberri es va ramificant cap a la universalitat.

Precisament una d'aquestes sortides es pot veure a (Ir.T. Núm. 513) cavitat. Repertori expandit (2003-2007). Amb aquesta obra Aranberri va documentar amb diversos materials el tancament d'una cova al País Basc el 2003. El gest violent que suposa impedir l'accés a un lloc que té una forta càrrega simbòlica i identitària ens porta a parlar del que probablement és un dels temes més importants de l'obra d'Aranberri: la relació entre paisatge i ideologia.

Aquesta noció es manifesta d'una manera especialment reveladora en obres com ara Mar del Pirineu (2006) , Política hidràulica (2005-2010) en què l'artista centra la seva mirada "entre la fascinació i l'horror, per preguntar-se d'on ve" sobre les infrastructures -preses, pantans i centrals nuclears- que han acabat per modelar el paisatge. Segons Enguita, aquestes obres aborden "els mecanismes amb què el poder econòmic se significa a través de formes que perduren", i també fan referència a les transformacions que es van produir al paisatge agrícola de l'Espanya endarrerida d'abans i de després de la dictadura franquista.

Un artista antireaccionari
Mentre que la modernitat d'aquestes grans obres va ser "reaccionària en la forma i propagandística en el sentit", afirma Enguita, aquests gestos que Ibon Aranberri va deixant en les seves peces, continguts i podríem dir que gairebé refinats, revelen un artista plàstic que concentra la càrrega política que vol donar a les seves obres en la realització d'elles mateixes i no en els titulars que les obres podrien haver arribat a generar si la mirada no hagués estat tan subtil o si hagués volgut provocar l'escàndol.

Més continguts de