Societat 31/07/2011

La Fura dóna sorprenent vida teatral al mite d'Orfeu

Javier Pérez Sénz
2 min
Un moment de l'innovador espectacle operístic de La Fura dels Baus.

Imaginació, fantasia i afany innovador, els motors de l'art escènica de La Fura dels Baus transmeten saba nova al mite d'Orfeu en la nova producció de l'òpera de Christopher Willibad Gluck Orfeo ed Euridice , estrenada anit al Festival Castell de Peralada. El director d'escena, Carlos Padrissa, centra la seva mirada en el paper protagonista que el compositor alemany dóna a l'orquestra, convertida en centre neuràlgic de la seva revolucionària concepció del gènere operístic, i converteix els músics en actors que prenen les regnes de l'espectacle.

No es tracta de col·locar simplement l'orquestra a sobre de l'escenari, fet habitual en molts muntatges: la imaginària furera , que arrasa en l'escena operística internacional, fa un pas més i atorga nova vida teatral als músics com a factor clau de l'acció dramàtica.

Peralada surt airós de l'única producció escènica operística que presenta aquest any, la primera que el festival empordanès estrena sota la direcció artística d'Oriol Aguilà. No hi ha cap afany provocador en la proposta de Padrissa, que busca la complicitat del públic actual en el moment que transforma Orfeu en dona i converteix la seva passió amorosa per Eurídice en una relació lèsbica que supura erotisme.

L'espectacle visual es desplaça, a vegades amb massa efectisme, als músics-actors, integrats amb enginy i vitalitat a l'acció: sovint recorren l'escenari com a posseïts. De fet, l'extravagant vestuari sembla que els transformi en serpents, quasi com les que van matar Eurídice i van provocar el descens als inferns d'Orfeu, a la recerca de l'amor arrabassat. Altres vegades els actors no es mouen, sinó que ocupen, amb mig cos fora, petites fosses unipersonals desplegades per l'escenari.

BandArt, una orquestra sempre disposada a trencar tòpics, és un formidable instrument. No obstant això, no es pot dir el mateix del seu líder, el violinista Gordan Nikolic: la seva capritxosa i extravagant direcció va alternar moments de gran efectisme, amb un tempo vertiginós, amb dinàmiques no sempre ben equilibrades. El tràfec escènic, sens dubte, passa factura als músics, però no justifica la superfluïtat i la manca de pols narratiu de moltes escenes.

La mezzosoprano Anita Rachvelishvili va lluir una veu generosa, fosca i càlida, tot i que un punt seca en expressivitat. Sense ser lacrimogen, el seu Orfeu va adquirir un notable nivell, però el lent i somort ritme imposat per Nikolic va restar bellesa i emotivitat a l'ària més famosa, Che farò senza Euridice? Amb mitjans encara més cabalosos però no sempre ben manejats tècnicament, la soprano Maite Alberola va firmar una molt sonora Eurídice, mentre que la seva col·lega, Auxiliadora Toledano, va col·locar el seu impecable cant en el paper d'Amor, teatralment assignat a una actriu que, després d'aparèixer en un niu com una de les cigonyes, va sobrevolar l'escenari d'una forma més aviat sapastre. Molt musical i dúctil, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, va fer una de les seves últimes actuacions sota la direcció de Jordi Casas. Peralada ofereix aquest vespre l'última funció del muntatge, que viatjarà al desembre al teatre Solís de Montevideo.

stats